L’escàndol que va provocar aquesta paròdia dels Jocs Florals l’any 1902 va ser excepcional. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. Un segle després, la lucidesa de Santiago Rusiñol encara ens interpel·la... en forma de musical esbojarrat.
La comèdia es va estrenar en un context de forta crispació social, marcada pel recent empresonament de centenars de líders sindicals i de polítics destacats com Prat de la Riba. La polèmica es va aguditzar quan el govern central va suspendre els autèntics Jocs Florals de Barcelona per una xiulada a la bandera espanyola, i en canvi va protegir amb policies els espectadors que assistien als teatrals de Canprosa.
Finalista a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018
Jordi Prat i Coll, premi a direcció als Premis de la Crítica 2018Rosa Boladeras, finalista a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018
Anna Moliner, premi a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018
Jordi Prat i Coll, finalista a dramatúrgia/adaptació als Premis de la Crítica 2018
Montse Amenós, premi a vestuari als Premis de la Crítica 2018Un antídot. Felicitem-los perquè el TNC ha complert un dels seus propòsits amb la primera obra de la temporada, el de llegir la tradició des del present, i el millor, sense caure en el gest paleontològic. El Santiago Rusiñol que emergeix de l’amalgama de registres teatrals presents a Els Jocs Florals de Canprosa no és un fòssil, al contrari, és una fera viva que esgarrapa amb força la idiosincràsia de la catalana terra. Poder riure amb i dels nostres símbols més intocables és un luxe que cura en els temps que corren.
El 1902, l’estrena d’aquesta paròdia va causar un gran escàndol perquè es burlava dels Jocs Florals, vehicle propagandístic del catalanisme més pedant. Fidel a la crítica original, estirant de barrabassada però sense arribar a la transgressió pura, el director Jordi Prat Coll ha ampliat la seva versió amb altres fragments del Rusiñol més actualitzable –per exemple, el monòleg La
feminista– i ha transformat una obra de poques pàgines en un musical de gran format. S’han afegit cançons de la tradició catalana, des de la més popular Marieta de l’ull viu fins al Paral·lel més canalla d’El tango de la cocaína. Resulten delirants el pròleg de revetlla dels 70 i l’entreacte dels escortes, amb quina bingo i sorteig de cava i ¡un pernil! I el més genial és que el boig allioli lliga gràcies a un sa desori en les convencions escèniques, que arrela en el sainet vuitcentista i que arriba fins als tics microfonats dels nostres dies. És com si el corpus del TNC d’Albertí hagués cristal·litzat en el treball del seu alumne més avantatjat.
MIRACLE MARIÀ
