El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i, alhora, va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte de les noves sales.
L’ebullició amb què va néixer una nova cultura urbana en la qual el teatre esdevindria una de les principals atraccions de l’oci ciutadà, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre «liceistes» i «cruzados», entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. L’extraordinari retrat satíric que va fer Pitarra d’aquesta disputa a la seva obra Liceistes i cruzados ens dóna el testimoni brillant d’un moment fonamental en el naixement de la nova cultura catalana.
La posada en escena de Liceistes i cruzados és com un capítol de dibuixos animats de traç gros. No s'estan per gaire manies: gesticulen i porten els personatges a l'extrem per ridiculitzar-los o, per trobar-li el màxim de pòlvora còmica. Serafí Pitarra va donar el tomb a la llengua de la cartellera de Barcelona amb productes com aquest. Perquè, amb l'entrada del "català que ara es parla" i un cert to popular van convidar a què els teatres també els sovintegessin espectadors menys lletraferits. Van normalitzar la presència al teatre, com ja hi era als carrers.
La proposta de Jordi Prat i Coll necessitaria uns quants dies més d'assaig per poder afinar les batzegades dels persontatges per aportar diversió amb la seva justa mesura. Ara la comèdia és bastant de patacada i fent servir la bàscula del to còmic, segur que superen els petits baixos que encadenen les escenes i les desafinades intepretatives que exploten el riure dels espectadors. De totes maneres, és una experiència divertida com també ho va ser L'esquella de la torratxa: Egos Teatre va dedicar-li més temps, pel seu compte i va tenir temps de calibrar els tempos. En aquest Epicentre Pitarra, també hi ha hagut de veure una dramatúrgia a partir d'El cantador, que ara fa gira per tot Catalunya amb una beca de l'Institut del Teatre.
A Liciestes i cruzados, el director aprofita la capacitat líria d'Anna Moliner i Jordi Vidal i el desvergonyiment de Berta Giraut i Oriol Guinart. No és ben bé un Goldoni perquè el paper dels criats no tenen el paper rellevant en resoldre el conflicte si no que dóna un paper als llicenciats i menestrals: l'enginyer, tot i que llec en coneixements de lírica, aconseguirà el seu propòsit, davant de la riquesa i la pedanteria del pretendent Don Lluís. Són beneits els associats tant del Liceu com dels de la Santa Creu que, per marcar paquest, es van canviar el nom per Teatre Principal. Arrogància que els penalitzarà quan hagin de programar sarsuela per poder salvar la temporada.