Liceistes i cruzados

Teatre

informació obra


Autoria:
Serafí Pitarra
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Francesc Ferrer, Camilo García, Berta Giraut, Oriol Guinart, Anna Moliner, Jordi Vidal, Pep Sais, Pau Viñals
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Interpretació musical:
Andreu Gallén
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
Miriam Compte
Escenografia:
Ricard Prat
Producció:
TNC
Sinopsi:

El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i, alhora, va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte de les noves sales.

L’ebullició amb què va néixer una nova cultura urbana en la qual el teatre esdevindria una de les principals atraccions de l’oci ciutadà, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre «liceistes» i «cruzados», entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. L’extraordinari retrat satíric que va fer Pitarra d’aquesta disputa a la seva obra Liceistes i cruzados ens dóna el testimoni brillant d’un moment fonamental en el naixement de la nova cultura catalana.

Crítica: Liceistes i cruzados

20/10/2014

Sàtira del 'hooliganisme' operístic

per César López Rosell

 Una verdadera delícia. L iceistes i cruzados arrasa a la Sala Petita del TNC amb la punxant sàtira que Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler) va fer de l’enfrontament de dos bàndols representatius de diferents sectors socials de la Barcelona de mitjans del segle XIX amb el tema de fons dels gustos operístics, però sense deixar de banda el rerefons sociològic d’una ciutat que estava en ple canvi. Els partidaris del Principal (antic Teatre de Santa Creu), que representava un escenari arcaic lligat a la vetusta noblesa, i els del nou Liceu, associat a una naixent burgesia, porten la controvèrsia a un hooliganisme equiparable al futbolístic dels nostres dies. 

 L’obra, molt ben adaptada i dirigida per Jordi Prat i Coll, sobrevola l’època en què es va viure aquesta tensió ciutadana per encaixar com un guant, 150 anys després, en determinats comportaments d’avui. Un dels encerts d’aquesta producció és que el traç gruix de la paròdia que utilitza el pare del nou teatre català per ridiculitzar unes actituds tan absurdes no es desborda mai. 

 Prat aconsegueix que el cabal humorístic del relat, escrit en vers i en el català de l’època que es parlava al carrer ple de castellanismes, tingui una fresca sonoritat. El vers sona a vers i els personatges, de caràcter goldonià, es fan tan reconeixibles en el seu tòpic tarannà que és impossible contenir el riure. 

 L’afiliació a un dels bàndols es presenta com a determinant a l’hora de prendre decisions com la dels casaments entre fills dels contendents o en altres qüestions quotidianes. Són moments de gran comicitat que ressalten la intransigència d’uns i el fanatisme dels contraris. L’obra posa també en evidència l’esnobisme dels que només pensen a anar al Liceu per deixar-se veure més que per disfrutar de les òperes. 

 La direcció musical, a càrrec del pianista i actor Andreu Gallén, juga un paper determinant en l’èxit de la proposta, així com les estupendes interpretacions líriques dels actors, entre els quals destaca Anna Moliner, genial tant en la seva vis còmica com en la seva exquisida línia de cant. Una actuació excel·lent que no oculta el gran treball coral dels seus companys. La paròdia d’ El barber de Sevilla de Marc Pujol és francament divertida i magnífics són també els rols encarnats per Jordi Banacolocha, Francesc Ferrer, Camilo García, Berta Giraut, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Pep Saís. Un elenc de luxe per a una comèdia rodona. 


Trivial