Liceistes i cruzados

Teatre

informació obra


Autoria:
Serafí Pitarra
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Francesc Ferrer, Camilo García, Berta Giraut, Oriol Guinart, Anna Moliner, Jordi Vidal, Pep Sais, Pau Viñals
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Interpretació musical:
Andreu Gallén
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
Miriam Compte
Escenografia:
Ricard Prat
Producció:
TNC
Sinopsi:

El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i, alhora, va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte de les noves sales.

L’ebullició amb què va néixer una nova cultura urbana en la qual el teatre esdevindria una de les principals atraccions de l’oci ciutadà, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre «liceistes» i «cruzados», entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. L’extraordinari retrat satíric que va fer Pitarra d’aquesta disputa a la seva obra Liceistes i cruzados ens dóna el testimoni brillant d’un moment fonamental en el naixement de la nova cultura catalana.

Crítica: Liceistes i cruzados

18/10/2014

Un Pitarra a la goldoniana amb sal i pebre

per Andreu Sotorra

Si els defensors de l'antic Teatre de la Santa Creu, actualment Teatre Principal, aixequessin el cap, segurament que se'l tallarien en rodó a la guillotina si veiessin en què s'ha convertit el seu preuat escenari del final de la Rambla i i si sabessin que fins i tot ha estat objecte, en els últims temps, d'una batuda dels Mossos d'Esquadra per un pressumpte cas de prostitució il·legal, entre altres afers de dubtosa reputació.

A finals del segle XIX, la competència entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (els anomenats cruzados) i els del Liceu (els anomenats liceistes) va ser aferrissada i farcida d'anècdotes. En realitat, tot va començar quan, en un afany inversor de classe, es va construir el Gran Teatre del Liceu i això va remoure la tropa conservadora, noble i de la petita burgesia barcelonina que havia fet un feu del seu teatre de la Santa Creu i que va veure, a més, com les seves tendències musicals eren qüestionades i ridiculitzades pels nous partidaris del Liceu (una mena de classe progressista i snob de l'època, en llenguatge actual, lligada als nous negocis dels teixits).

Mentre a la Santa Creu es respectaven les formes, al Liceu el personal femení s'hi exhibia amb joiells i escots a dojo i les males llengües sempre han dit que era un cau d'alcavotes consentides i admeses per tothom. Eren també temps de matrimonis, si bé no es pot dir concertats obligatòriament, sí que impulsats o manipulats mirant als interessos de les dues famílies que es fusionaven. Però això, no sempre era acceptat submissament per les noies casadores, algunes de les quals es començaven a rebel·lar davant els capritxos egoistes dels seus pares.

Aquesta versió de 'Liceistes i cruzados' va per aquí. Sota l'excusa de l'enfrontament dels dos bàndols teatrals, s'hi cou un afer de parella triangular: noia ja té noi escollit però el seu pare no l'admet i vol que es casi amb el que ell considera el millor partit (cases, propietats, cotxe i tartana i uns solars enllà a l'Eixample per anar-hi a prendre la fresca). Una trama, com es veu, tan senzilla com eficaç per jugar al gat i la rata, cosa que Serafí Pitarra ja fa com si fos un Goldoni a la catalana i que Jordi Prat i Coll adapta i dirigeix amb els aires de Commedia dell'Arte —amb màscares incloses en una escena—, sense posar través a la caracterització exagerada dels personatges i reforçant algunes de les escenes amb el més pur estil de la paròdia. (...)

Trivial