Si els defensors de l'antic Teatre de la Santa Creu, actualment Teatre Principal, aixequessin el cap, segurament que se'l tallarien en rodó a la guillotina si veiessin en què s'ha convertit el seu preuat escenari del final de la Rambla i i si sabessin que fins i tot ha estat objecte, en els últims temps, d'una batuda dels Mossos d'Esquadra per un pressumpte cas de prostitució il·legal, entre altres afers de dubtosa reputació.
A finals del segle XIX, la competència entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (els anomenats cruzados) i els del Liceu (els anomenats liceistes) va ser aferrissada i farcida d'anècdotes. En realitat, tot va començar quan, en un afany inversor de classe, es va construir el Gran Teatre del Liceu i això va remoure la tropa conservadora, noble i de la petita burgesia barcelonina que havia fet un feu del seu teatre de la Santa Creu i que va veure, a més, com les seves tendències musicals eren qüestionades i ridiculitzades pels nous partidaris del Liceu (una mena de classe progressista i snob de l'època, en llenguatge actual, lligada als nous negocis dels teixits).
Mentre a la Santa Creu es respectaven les formes, al Liceu el personal femení s'hi exhibia amb joiells i escots a dojo i les males llengües sempre han dit que era un cau d'alcavotes consentides i admeses per tothom. Eren també temps de matrimonis, si bé no es pot dir concertats obligatòriament, sí que impulsats o manipulats mirant als interessos de les dues famílies que es fusionaven. Però això, no sempre era acceptat submissament per les noies casadores, algunes de les quals es començaven a rebel·lar davant els capritxos egoistes dels seus pares.
Aquesta versió de 'Liceistes i cruzados' va per aquí. Sota l'excusa de l'enfrontament dels dos bàndols teatrals, s'hi cou un afer de parella triangular: noia ja té noi escollit però el seu pare no l'admet i vol que es casi amb el que ell considera el millor partit (cases, propietats, cotxe i tartana i uns solars enllà a l'Eixample per anar-hi a prendre la fresca). Una trama, com es veu, tan senzilla com eficaç per jugar al gat i la rata, cosa que Serafí Pitarra ja fa com si fos un Goldoni a la catalana i que Jordi Prat i Coll adapta i dirigeix amb els aires de Commedia dell'Arte —amb màscares incloses en una escena—, sense posar través a la caracterització exagerada dels personatges i reforçant algunes de les escenes amb el més pur estil de la paròdia. (...)
