Liceistes i cruzados

Teatre

informació obra


Autoria:
Serafí Pitarra
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Francesc Ferrer, Camilo García, Berta Giraut, Oriol Guinart, Anna Moliner, Jordi Vidal, Pep Sais, Pau Viñals
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Interpretació musical:
Andreu Gallén
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
Miriam Compte
Escenografia:
Ricard Prat
Producció:
TNC
Sinopsi:

El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i, alhora, va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte de les noves sales.

L’ebullició amb què va néixer una nova cultura urbana en la qual el teatre esdevindria una de les principals atraccions de l’oci ciutadà, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre «liceistes» i «cruzados», entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. L’extraordinari retrat satíric que va fer Pitarra d’aquesta disputa a la seva obra Liceistes i cruzados ens dóna el testimoni brillant d’un moment fonamental en el naixement de la nova cultura catalana.

Crítica: Liceistes i cruzados

27/10/2014

Per sortir parlant en vers...!

per Toni Polo

Liceistes i cruzados ens descobreix molt. Per una banda, ens plasma una Barcelona culta, extremadament culta, que va ser en el segle XIX. I ho fa a través d’una trama d’embolics, molt simple i humana, fins i tot grollera: un noble vol donar la mà de la seva filla a un home que el millor que té és ser (se suposa i no és poc!) un aficionat al Teatre Principal i un detractor del Liceu. Ella, però, està enamorada d’un jove que... no és que sigui liceista, és que senzillament no hi entén, d’òpera. Així les coses, la jove s’ho farà venir bé per a que el seu pare canviï d’opinió. Amb un estil que als poc experimentats en el poc conegut teatre català de l’època ens pot recordar el de Goldoni, assistim a una divertida comèdia enriquida, per l’altra banda, pel desbordant, fi i intel·ligent llenguatge que Pitarra posa en boca dels personatges.

La llengua és, per a molts de nosaltres, principal que ens descobreix el mestre del teatre català Frederic Soler (Serfaí Pitarra...). Té ritme, té rima, té intenció i no té por de recórrer a castellanismes de l’època per acabar un vers. És un instrument viu de la dramatúrgia.

És d’agrair l’aposta de Xavier Albertí per redescobrir (a alguns, descobrir-nos, directament) un autor com Pitarra que, després de dedicar-li la temporada passada, amb aquesta reposició es nota que encara “coleja”. La bona tasca i la compenetració més necessària aquí que mai dels actors fa que marxem del teatre amb ganes de parlar com ells. (Però no ens surt... és complicadíssim!!!)


Trivial