No afegiré res de nou a tot el que s'ha dit d'aquesta obra. Aquí teniu una explicació de la ubicació històrica i literària de l'original de 'Serafí Pitarra' del 1865, no gosant afegir-hi res més.
Si
de cas, constatar que ens narra un argument ben conegut en teatre i les
novel·les: dos joves amants de classe benestant, aquella que usa el
matrimoni per a objectius econòmics i socials, xoquen amb els plans del
pare d'ella, que ja té triat un marit 'idoni', però que evidentment (si
no, no hi ha història) ella no pot veure ni en pintura, enamorada com
està del seu 'enginyer'. Història perfectament assimilable a un Molière,
posem per cas, i que transcorre en mig de la rivalitat dels afeccionats
i socis de dos teatres barcelonins de l'època, que gairebé es tenen tan
poca simpatia com els Montesco i els Capuleto. La ceguesa del pare
d'ella davant la veritable naturalesa del futur gendre (i que,
naturalment, nosaltres espectadors veiem venir d'una hora lluny), genera
una simpatia inevitable pels dos joves amants, i els intents (també
molt a l'estil del geni de la Comédie) que fan de desemmascarar-lo, van
cap a un desenllaç que tot desitgem feliç.
Jo, permeteu-me, apunto més aviat a l'apartat teatral. No hi ha dubte que ens trobem davant d'un repartiment de gran alçada,
al cim del qual hi ha l'Anna Moliner. Tots, i ella en particular, no
tenen empatx de fer algunes incursions en la òpera, si bé no com
cantants professionals, sí traient-ne una nota més que acceptable,
sobretot pel to desenfadat i burleta, alhora que simpàtic, de tot el
conjunt.
Perquè, mentre la veia, no
deixava de ressonar una paraula en la meva ment: paròdia. Realment el to
interpretatiu donat pel director (Jordi Prat i Coll, excel·lent, que
també signa la versió del text), no és altre que el d'una gran paròdia
de la ridiculesa de les formes d'aquella societat, i també del mateix
teatre. És tan exagerat, que quan entrem en el seu joc, ens ho passem
tan bé com, n'estic segur, els actors que l'han interpretada. I alerta, ni un sol
moment aquesta exageració es passa ni un pèl. En cap moment cau en
l'excés, en el ridícul, en 'i ara per què això?'. Mèrit doncs tant dels
actors i actrius com del director, que els ha fet confluir en una idea
teatral de gran puresa. De fet, tots els actors resten constantment a la
nostra vista, tant si intervenen a l'escena com si no. I divertidament,
no seuen en posició neutre i hieràtica (com de vegades fan algunes
escoles de teatre 'pur'), sinó que molts de cops s'escarxofen en unes
luxosíssimes cadires daurades amb vellut vermell, dignes dels casinos noucentistes. I un altre apunt: una escena de màscares, en què descobrim que l'Anna Moliner també és bona, una més, en aquesta disciplina. O el moment 'animal' de Don Lluís, el pretendent fals i antipàtic, fent-nos gaudir d'una espurna de teatre gestual amb el seu corb commediadellartià. I seria injust deixar-me al pare de la noia, Don Ambrós, excel·lent i creïble.
Les
figures del criat i la criada, divertits -malgrat la dificultat del
vers que diuen- són un arlequí i una colombina clarament goldonians.
Pura Commedia dell'arte. I ara que hi caic, tantes línies sense dir-vos
que sí, efectivament, tot és en vers, en un vers enginyós i ben trenat
de Frederic Soler. No és que ens n'oblidem durant la representació: al
menys jo, el vaig gaudir veritablement. Sí, Pitarra si era alguna cosa,
és un gran versificador.
Com que ens
diu el programa de mà que el text final és una 'adaptació', ens imaginem
que s'hi han colat algunes contemporitzacions del nostre gust i època,
com ara (una perla oculta de les moltes) un moment en què discutint dels
dos teatres, un ve a dir, 'que tots dos es cremin' i un altre contesta
'ni m'ho puc imaginar'.
Ara bé,
dit això, cal insistir de nou en el gran talent del director (i de la
resta de l'equip) és fer-nos passar tan bona estona (els aplaudiments
van fer que els actors sortissin a saludar més del que marca l'estricta
cortesia del espectadors catalans) amb un
text que, no és que estigui malament, doncs és brillant, sinó que per
gaudir-lo cal saber unes quantes coses d'aquell temps i aquella ciutat,
del vocabulari, dels protocols, de les interioritats.
Per
això, se'm fa difícil pensar que sigui adient a nois i nois a partir
dels 12 anys, com es diu des del TNC, si abans no han fet un treball (a
casa, o a classe) de posar-se al dia una mica de tals qüestions. No
fer-ho, és anar a gaudir de la part més externa d'aquest bocí d'història
pròpia. No tant per aprendre molt, sinó per gaudir de tota la ironia
d'un text que, afortunadament, en algunes coses ha quedat antiquat,
especialment en temes de falta de llibertat per triar la parella. En
altres casos, però, subsisteixen les mateixes inexplicables convencions
d'una societat marcada pel 'quedar bé'. I finalment, quina llàstima que
l'objecte d'aquestes incruentes discussions sigui avui, per exemple, el futbol. Abans mil vegades les grans partitures i llibrets operístics, o el virtuosisme de tal tenor o tal soprano.
Entendre,
ni que sigui una mica, a què venen les picardies del text i el magnífic
subratllat de la proposta escènica, és trobar-li el gust a aquest
magnífic regal teatral.
