Liceistes i cruzados

informació obra



Autor:
Serafí Pitarra
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Francesc Ferrer, Camilo García, Berta Giraut, Oriol Guinart, Anna Moliner, Jordi Vidal, Pep Sais, Pau Viñals
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Músics:
Andreu Gallén
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
Miriam Compte
Escenografia:
Ricard Prat
Producció:
TNC
Sinopsi:

El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i, alhora, va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte de les noves sales.

L’ebullició amb què va néixer una nova cultura urbana en la qual el teatre esdevindria una de les principals atraccions de l’oci ciutadà, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre «liceistes» i «cruzados», entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. L’extraordinari retrat satíric que va fer Pitarra d’aquesta disputa a la seva obra Liceistes i cruzados ens dóna el testimoni brillant d’un moment fonamental en el naixement de la nova cultura catalana.

Crítica: Liceistes i cruzados

17/10/2014

Un magnífic treball teatral, que extreu el màximi d'un text pel qual han passat els anys

per Josep Maria Viaplana

No afegiré res de nou a tot el que s'ha dit d'aquesta obra. Aquí teniu una explicació de la ubicació històrica i literària de l'original de 'Serafí Pitarra' del 1865, no gosant afegir-hi res més.

Si de cas, constatar que ens narra un argument ben conegut en teatre i les novel·les: dos joves amants de classe benestant, aquella que usa el matrimoni per a objectius econòmics i socials, xoquen amb els plans del pare d'ella, que ja té triat un marit 'idoni', però que evidentment (si no, no hi ha història) ella no pot veure ni en pintura, enamorada com està del seu 'enginyer'. Història perfectament assimilable a un Molière, posem per cas, i que transcorre en mig de la rivalitat dels afeccionats i socis de dos teatres barcelonins de l'època, que gairebé es tenen tan poca simpatia com els Montesco i els Capuleto. La ceguesa del pare d'ella davant la veritable naturalesa del futur gendre (i que, naturalment, nosaltres espectadors veiem venir d'una hora lluny), genera una simpatia inevitable pels dos joves amants, i els intents (també molt a l'estil del geni de la Comédie) que fan de desemmascarar-lo, van cap a un desenllaç que tot desitgem feliç.

Jo, permeteu-me, apunto més aviat a l'apartat teatral. No hi ha dubte que ens trobem davant d'un repartiment de gran alçada, al cim del qual hi ha l'Anna Moliner. Tots, i ella en particular, no tenen empatx de fer algunes incursions en la òpera, si bé no com cantants professionals, sí traient-ne una nota més que acceptable, sobretot pel to desenfadat i burleta, alhora que simpàtic, de tot el conjunt.

Perquè, mentre la veia, no deixava de ressonar una paraula en la meva ment: paròdia. Realment el to interpretatiu donat pel director (Jordi Prat i Coll, excel·lent, que també signa la versió del text), no és altre que el d'una gran paròdia de la ridiculesa de les formes d'aquella societat, i també del mateix teatre. És tan exagerat, que quan entrem en el seu joc, ens ho passem tan bé com, n'estic segur, els actors que l'han interpretada. I alerta, ni un sol moment aquesta exageració es passa ni un pèl. En cap moment cau en l'excés, en el ridícul, en 'i ara per què això?'. Mèrit doncs tant dels actors i actrius com del director, que els ha fet confluir en una idea teatral de gran puresa. De fet, tots els actors resten constantment a la nostra vista, tant si intervenen a l'escena com si no. I divertidament, no seuen en posició neutre i hieràtica (com de vegades fan algunes escoles de teatre 'pur'), sinó que molts de cops s'escarxofen en unes luxosíssimes cadires daurades amb vellut vermell, dignes dels casinos noucentistes. I un altre apunt: una escena de màscares, en què descobrim que l'Anna Moliner també és bona, una més, en aquesta disciplina. O el moment 'animal' de Don Lluís, el pretendent fals i antipàtic, fent-nos gaudir d'una espurna de teatre gestual amb el seu corb commediadellartià. I seria injust deixar-me al pare de la noia, Don Ambrós, excel·lent i creïble.

Les figures del criat i la criada, divertits -malgrat la dificultat del vers que diuen- són un arlequí i una colombina clarament goldonians. Pura Commedia dell'arte. I ara que hi caic, tantes línies sense dir-vos que sí, efectivament, tot és en vers, en un vers enginyós i ben trenat de Frederic Soler. No és que ens n'oblidem durant la representació: al menys jo, el vaig gaudir veritablement. Sí, Pitarra si era alguna cosa, és un gran versificador.

Com que ens diu el programa de mà que el text final és una 'adaptació', ens imaginem que s'hi han colat algunes contemporitzacions del nostre gust i època, com ara (una perla oculta de les moltes) un moment en què discutint dels dos teatres, un ve a dir, 'que tots dos es cremin' i un altre contesta 'ni m'ho puc imaginar'.

Ara bé, dit això, cal insistir de nou en el gran talent del director (i de la resta de l'equip) és fer-nos passar tan bona estona (els aplaudiments van fer que els actors sortissin a saludar més del que marca l'estricta cortesia del espectadors catalans) amb un text que, no és que estigui malament, doncs és brillant, sinó que per gaudir-lo cal saber unes quantes coses d'aquell temps i aquella ciutat, del vocabulari, dels protocols, de les interioritats.

Per això, se'm fa difícil pensar que sigui adient a nois i nois a partir dels 12 anys, com es diu des del TNC, si abans no han fet un treball (a casa, o a classe) de posar-se al dia una mica de tals qüestions. No fer-ho, és anar a gaudir de la part més externa d'aquest bocí d'història pròpia. No tant per aprendre molt, sinó per gaudir de tota la ironia d'un text que, afortunadament, en algunes coses ha quedat antiquat, especialment en temes de falta de llibertat per triar la parella. En altres casos, però, subsisteixen les mateixes inexplicables convencions d'una societat marcada pel 'quedar bé'. I finalment, quina llàstima que l'objecte d'aquestes incruentes discussions sigui avui, per exemple, el futbol. Abans mil vegades les grans partitures i llibrets operístics, o el virtuosisme de tal tenor o tal soprano.

Entendre, ni que sigui una mica, a què venen les picardies del text i el magnífic subratllat de la proposta escènica, és trobar-li el gust a aquest magnífic regal teatral.

Trivial