La fragilitat dels verbs transitius

informació obra



Producció:
Companyia Roberto G. Alonso
Autor:
Roberto G. Alonso
Coreografia:
Roberto G. Alonso, Boaz Barkan
Direcció:
José Martret
Dramatúrgia:
Carlos Be, Marc Rosich, Helena Tornero
Intèrprets:
Oriol Genís, Anita Àstrid
Músics:
Àlex Rodríguez Flaqué
Escenografia:
Alberto Puraenvidia
Vestuari:
Roberto G. Alonso
Il·luminació:
Tony Murchland
So:
Carles Cors
Companyia:
Arcane Collective
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats clicka aquí

El verb transitiu queer -que en anglès vol dir "desestabilitzar" o "pertorbar"-, és el punt de partida d'un muntatge de dansa-teatre que ens mostra com el cos és víctima de decisions socials i culturals arbitràries sobre el gènere i la identitat sexual.

El cos, el moviment i una dramatúrgia creada en col·laboració amb tres autors teatrals destacats (Marc Rosich, Helena Tornero i Carles Be) són les eines que utilitza la Companyia Roberto G. Alonso per parlar-nos sobre els prejudicis i l'estigmatització que encara acompanyen les qüestions relacionades amb l'orientació sexual i el gènere.

L'espectacle ens mostra especialment l'espai íntim i quotidià en el qual el nostre cos es veu sotmès, sovint de manera inconscient, a un pesant bagatge cultural, social i educacional. En altres països i cultures diferents de la nostra l'estigmatització pot conduir fins i tot a la mort, però a casa nostra, tot i l'acceptació cada cop més generalitzada i unes lleis que protegeixen la diferència, molts col·lectius, entre els quals hi ha el dels transexuals, es veuen condemnats encara a la marginalitat.

La fragilitat dels verbs transitius explora com aquestes qüestions afecten de maneres diverses els qui avui són grans, els adults i els nens i nenes dels nostres dies. Com s'ho fan els qui són diferents de la majoria per nedar contra corrent? D'on treuen les forces que necessiten per enfrontar-se al que està establert? Són algunes de les preguntes que mira de respondre un espectacle que s'inspira en testimonis reals per retre tribut des dels escenaris al col·lectiu transgènere.

Crítica: La fragilitat dels verbs transitius

29/07/2016

La història d'un ressentiment

per Jordi Bordes

Roberto G. Alonso no sap treure tot el suc de l'oportunitat de fer una peça que el reivindiqui com a coreògraf i dramaturg. Tot i comptar amb un equip solvent, a priori, en l'elaboració dels textos, la raó del muntatge es va fent la traveta a ell mateix. Si cal reivindicar la igualtat dels homosexuals davant dels heterosexuals, és desencertat presentar-ho des del ressentiment i des de la sensació de víctima. Perquè, si els pares fa unes dècades, penalitzaven i molt aquesta orientació sexual per desconeixement, ara cal entendre que la realitat no pot ser tant contrària. 

Si la dansa més exhibicionista i extrema va a càrrec de Jun Yi Sun i Roberto G. Alonso es reserva la més íntima, la densoitat la posa la joventut d'Hugo Real i la veterania d'Oriol Genís. Completa el quadre a escena César López (que es presenta com a pare insensible a la identitat del seu fill) i Anita Àstrid, (mare més oberta, sense arribar a frenar els prejudicis del marit). La música d'àlex rodríguez sona en directe, alternant diferents sonoritats del violoncel amb alguna banda sonora per captar la memòria de l'espectador. 

Les diferents edats dels quatre personatges que representen l'homosexualitat (i la dificultat de sentir-se còmode en un cos equivocat) aporten una interessant mirada a les etapes vitals, des de la preadolescència (que es passa de jugar a cotxes a calçar-se les sabates de la mare) a l'adult (que viu amb amargor una sexualitat desaprofitada. Llàstima que la queixa sigui tant agra i no aprofiti la ironia per fer sorna del masclisme més primitiu. Era un material que podia donar molt més recorregut i evitar les contínues queixes de rebuig, estèrils.

Trivial