La fragilitat dels verbs transitius

informació obra



Producció:
Companyia Roberto G. Alonso
Autoria:
Roberto G. Alonso
Coreografia:
Roberto G. Alonso, Boaz Barkan
Direcció:
José Martret
Dramatúrgia:
Carlos Be, Marc Rosich, Helena Tornero
Intèrprets:
Oriol Genís, Anita Àstrid
Interpretació musical:
Àlex Rodríguez Flaqué
Escenografia:
Alberto Puraenvidia
Vestuari:
Roberto G. Alonso
Il·luminació:
Tony Murchland
So:
Carles Cors
Companyia:
Arcane Collective
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats clicka aquí

El verb transitiu queer -que en anglès vol dir "desestabilitzar" o "pertorbar"-, és el punt de partida d'un muntatge de dansa-teatre que ens mostra com el cos és víctima de decisions socials i culturals arbitràries sobre el gènere i la identitat sexual.

El cos, el moviment i una dramatúrgia creada en col·laboració amb tres autors teatrals destacats (Marc Rosich, Helena Tornero i Carles Be) són les eines que utilitza la Companyia Roberto G. Alonso per parlar-nos sobre els prejudicis i l'estigmatització que encara acompanyen les qüestions relacionades amb l'orientació sexual i el gènere.

L'espectacle ens mostra especialment l'espai íntim i quotidià en el qual el nostre cos es veu sotmès, sovint de manera inconscient, a un pesant bagatge cultural, social i educacional. En altres països i cultures diferents de la nostra l'estigmatització pot conduir fins i tot a la mort, però a casa nostra, tot i l'acceptació cada cop més generalitzada i unes lleis que protegeixen la diferència, molts col·lectius, entre els quals hi ha el dels transexuals, es veuen condemnats encara a la marginalitat.

La fragilitat dels verbs transitius explora com aquestes qüestions afecten de maneres diverses els qui avui són grans, els adults i els nens i nenes dels nostres dies. Com s'ho fan els qui són diferents de la majoria per nedar contra corrent? D'on treuen les forces que necessiten per enfrontar-se al que està establert? Són algunes de les preguntes que mira de respondre un espectacle que s'inspira en testimonis reals per retre tribut des dels escenaris al col·lectiu transgènere.

Crítica: La fragilitat dels verbs transitius

28/07/2016

Transitemos y conjugemos con coherencia, si us plau!

per Elisa Díez

En los tres últimos años el transgénero ha salido a la luz, por hablar en términos del colectivo "ha salido del armario", por eso sorprende que un espectáculo que pretende "impactar o remover de alguna manera las conciencias" se quede en una concepción tan básica y superficial de la transexualidad en sentido clásico.

Me explico. Partiendo del tópico hecho de que un niño encuentra una caja de zapatos de tacón en el armario de su madre y siente que él quiere ser una niña; pasando por la concepción de la femenidad, parece ser que las mujeres sólo somos la suma de zapatos de tacón, pechos, curvas y por supuesto todas nos pintamos los labios de rojo carmín, porque todo eso nos hace sentirnos mujer. ¡Demencial! Y para acabarlo de adobar con 6 intérpretes en el escenario, nadie, ninguno de ellos podía ser una mujer de nacimiento que deseara ser hombre, debía ser que no conjuntaba con los zapatos de tacón. Tanto aplauso a la diversidad, para quedar reducida a lo que cabe en una triste caja de cartón. Simple, muy simple, y más de lo mismo.

(...)

Pero bueno, fuera de la decepción de la parte de contenido, la puesta en escena es el punto fuerte del montaje. Las cortinas como metáfora de "salida a la luz" de las voces que han estado dormidas y que a través de la palabra, la música o la danza nos explican qué sienten, qué piensan... su historia particular, la de los personajes que van pasando delante de nuestros ojos a veces como si estuviera expuestos en un escaparate o si fueran fotogramas a la espera que alguien les dé al botón de avance rápido.

La dramaturgia es irregular, hay momentos más lúcidos que otros. Algunos monólogos que destacan, en su mayoría protagonizados por Oriol Genís, pero en su conjunto no logran superar la superficialidad y conseguir que el contenido levante el vuelo. La parte de danza viene a reforzar la irregularidad total de la pieza. Un conjunto de movimientos inconexos que no acaban de enganchar con la parte dramática y que, en su mayoría, se quedan como un pegote, un añadido que no consigue aportar una coherencia clara al montaje.

(...)

Trivial