La fragilitat dels verbs transitius

informació obra



Producció:
Companyia Roberto G. Alonso
Autor:
Roberto G. Alonso
Coreografia:
Roberto G. Alonso, Boaz Barkan
Direcció:
José Martret
Dramatúrgia:
Carlos Be, Marc Rosich, Helena Tornero
Intèrprets:
Oriol Genís, Anita Àstrid
Músics:
Àlex Rodríguez Flaqué
Escenografia:
Alberto Puraenvidia
Vestuari:
Roberto G. Alonso
Il·luminació:
Tony Murchland
So:
Carles Cors
Companyia:
Arcane Collective
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats clicka aquí

El verb transitiu queer -que en anglès vol dir "desestabilitzar" o "pertorbar"-, és el punt de partida d'un muntatge de dansa-teatre que ens mostra com el cos és víctima de decisions socials i culturals arbitràries sobre el gènere i la identitat sexual.

El cos, el moviment i una dramatúrgia creada en col·laboració amb tres autors teatrals destacats (Marc Rosich, Helena Tornero i Carles Be) són les eines que utilitza la Companyia Roberto G. Alonso per parlar-nos sobre els prejudicis i l'estigmatització que encara acompanyen les qüestions relacionades amb l'orientació sexual i el gènere.

L'espectacle ens mostra especialment l'espai íntim i quotidià en el qual el nostre cos es veu sotmès, sovint de manera inconscient, a un pesant bagatge cultural, social i educacional. En altres països i cultures diferents de la nostra l'estigmatització pot conduir fins i tot a la mort, però a casa nostra, tot i l'acceptació cada cop més generalitzada i unes lleis que protegeixen la diferència, molts col·lectius, entre els quals hi ha el dels transexuals, es veuen condemnats encara a la marginalitat.

La fragilitat dels verbs transitius explora com aquestes qüestions afecten de maneres diverses els qui avui són grans, els adults i els nens i nenes dels nostres dies. Com s'ho fan els qui són diferents de la majoria per nedar contra corrent? D'on treuen les forces que necessiten per enfrontar-se al que està establert? Són algunes de les preguntes que mira de respondre un espectacle que s'inspira en testimonis reals per retre tribut des dels escenaris al col·lectiu transgènere.

Crítica: La fragilitat dels verbs transitius

27/07/2016

Les edats trans

per Jordi Sora i Domenjó

Una intensa soledat envolta encara les circumstàncies personals i l'experiència trans: el gènere disconforme amb el seu sentir no és només el problema. Es tracta sobretot dels rols que la societat té assignats a cadascú i que transmet disciplinadament a través de les generacions. Qualsevol qüestionament suposa una provocació que és inapel·lablement contestada amb la injúria, una vivència compartida amb altres col·lectius i a qualsevol edat. Per això el gran encert de la nova producció de Roberto G. Alonso són les edats de la vida que representen els quatre actors/ballarins. En els extrems, destaca com una estrella el més petit de tots: Hugo Real. I en el contrari, Oriol Genís dibuixa una interpretació meravellosament perfilada. La dansa més professional queda a càrrec de Juny Sun, extraordinàriament capacitat però inexpressiu; i Anita Astrid i Cesar López que representen els pares. En l'edat madura, trobem el coreògraf de la companyia.

La necessitat i justícia de la peça, l'homenatge i respecte cap a les difícils situacions de les persones trans en una societat encara ofegada de falta de consideració, no ens ha de fer oblidar que es tracta d'un espectacle. Des d'aquest punt de vista, ofereix un retaule de quadres, petites escenes, delicades i sensibles, on es van desplegant algunes d'aquelles dures i nefastes coses per les quals han de passar molt sovint. La soledat, la immensa i terrible sensació d'estranyesa davant d'allò que viuen i com reacciona el seu entorn, és sens dubte el millor que queda explicat en l'obra. Tot acompanyat de la punyent composició musical i execució en directe d'Àlex Rodríguez Flaqué. Des d'un punt de vista visual, tan l'escenografia com la il·luminació acompanyen aquest to de memòria adolorida en què es converteix molt sovint la identitat de gènere disconforme.

Ara bé: el discurs és dels anys 80 o anterior. Siguem clars: si tot allò a què aspirem en ple segle XXI és a reproduir els rols de gèneres, quan sabem tots plegats que és aquí on rau la bèstia de les desigualtats, ens equivocaríem. I aquest és l'aspecte més qüestionable de l'espectacle: com a (auto)biografia o retrat generacional, crea molta empatia. Com a mirada de futur, senzillament queda allunyat de les expectatives. Perquè més enllà de la (re)assignació de cadascú, que sempre i en tots els casos s'ha de garantir en llibertat i amb tot el suport social, la pregunta és si això que hem vingut a anomenar masculí i femení té sentit i cal seguir transmetent-ho a les generacions futures.

Trivial