A mí no me escribió Tennesse Williams

informació obra



Autor:
Roberto G. Alonso , March Rosich
Intèrprets:
Roberto G. Alonso
Vestuari:
Roberto G. Alonso, Lorenzo Caprile
Escenografia:
Víctor Peralta
Companyia:
Carretera 45 Teatro
Direcció:
Antonio Zúñiga
Estrena:
FiraTàrrega 2016
Sinopsi:

Una dona d'edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l'han convertit en la persona que és ara i s'emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennesee Williams o en les dives de la cançó.

Rere les seves històries apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció. Una peça que fa incursions en la dansa, el teatre gestual, el text clàssic, el playback, la cançó en directe i la performance, buscant la proximitat amb el públic en un escenari no convencional.

Crítica: A mí no me escribió Tennesse Williams

11/09/2016

Lluentons sota d'un pont: retrat cruel dels personatges perdedrs de Tennesse Williams

per Jordi Bordes

Si Blanche Dubois d'Un tramvia anomenat desig hagués sortit del pis de la seva germana Stella es trobaria en un espai similar que el personatge, que interpreta Roberto G. Alonso. Aquest coreògraf demostra la seva versatilitat com a actor mantenint un personatge, cuinat amb l'aire dels perdedors de Tennesse Williams. De fet, ella els admira. Els recita. Tot i que la desesperació i la violència d'Stanley agredeixi la fantasiosa Blanche (fins al punt de l'engany més fosc), el personatge protagonista d'aquest monòleg l'admira, l'enveja. No tothom és agredida per Marlon Brando. Ella ha estat, aparentment, una dona rica anada a menys, que ha cremat tot despés de perdre la dignitat, el company (un enginyer de camins, cruel paròdia) i la videoteca. Només s'ha endut els vestits, com faria Blanche. I s'està hores per vestir-se, per sentir-se prou segura de creuar la fira sense que ningú l'arrambi, l'amenaci. 

Roberto G. Alonso ja va signar un altre muntatge, Vergonya eterna (Ateneu Barcelonès, 2016) en què es descobria com a actor. Va ser en una peça en que feia de Guimerà llegint un discurs polèmic per emprar el català. El llegia, provocador, amb una notable ploma. De tots deuria ser conegut el seu amor pels homes tot i que la discreció evitaria parlar-ne. Ara, auqest home també vesteix de dona. Amb una bellesa bruta, i una provocació constant. És un personatge que li va a la mida i que, a més, balla commovent alguns cops i altres amb una descarada cerca sexual. És una gata que ha perdut el collar i pidola qui l'escolti i que li doni un pestit escalf per a un cos que es tem, ja perd la seva frescura. Molt bon treball que, potser, s'excedeix en allargar el final, quan el personatge i el conflicte ja fa estona que estan molt ben delimitats.

Trivial