A mí no me escribió Tennesse Williams

informació obra



Autor:
Roberto G. Alonso , March Rosich
Intèrprets:
Roberto G. Alonso
Vestuari:
Roberto G. Alonso, Lorenzo Caprile
Escenografia:
Víctor Peralta
Companyia:
Carretera 45 Teatro
Direcció:
Antonio Zúñiga
Estrena:
FiraTàrrega 2016
Sinopsi:

Una dona d'edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l'han convertit en la persona que és ara i s'emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennesee Williams o en les dives de la cançó.

Rere les seves històries apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció. Una peça que fa incursions en la dansa, el teatre gestual, el text clàssic, el playback, la cançó en directe i la performance, buscant la proximitat amb el públic en un escenari no convencional.

Crítica: A mí no me escribió Tennesse Williams

21/03/2018

Una diva sota un pont

per Toni Polo

Estem davant d’un monòleg impossible d'etiquetar: teatre de text, dansa, performance, musical, playback…? Una presumpta diva de la cançó caiguda en desgràcia explica i canta la seva història des de sota un pont, on viu des que la van desnonar. 

El personatge és tot tendresa, malenconia i passió i els referents són molts: des dels melodrames en blanc i negre de Katharine Hepburn, Jane Wyman, Vivian Leigh que fascinen a Roberto G. Alonso fins als personatges perdedors, lluitadors, íntegres de Tennesse Williams ("De una calada me habría fumado toda", diu l'artista en escena), per descomptat.

 “Qui diu que jo no faig teatre polític?”, repeteix en escena la dona. De vegades el fet estètic es menja el discurs, però sempre hi ha el punt de vista de l'autor. Diu Marc Rosich que tota la frivolitat de l'obra té una punta d'ironia demolidora, dards molt ben dirigits.

L'escenografia està feta a partir de deixalles. Crea bellesa de les escombraries. Un carro de supermercat, mil cartrons, una taula plegable, una caixa de nevera que fa de paravent, llibres i revistes, tot vell. I vestits... fins a 21 canvis de vestuari deixen Alonso “esgotada”.

El mateix passa amb les cançons: se les dona una nova vida. Algunes peces són cançons que podríem trobar en els pitjors cassets de les gasolineres, però convenientment tunejades ens agraden. Tot molt trash. I, sobretot, són temes narratius perquè ens situen: des de la veu aspra de Chavela Vargas fins a Loquillo preguntant-se Qué hace una chica como tú en un sitio como este, passant per Sara Montiel, per Bach o per Memòries d'Àfrica.

(…)


Trivial