El coreògraf Robert G. Alonso ha convertit la sala gran de La Seca Espai Brossa, en una volta de pont imaginari que supleix la volta del pont real de la Fira de Tàrrega on va estrenar, ja fa dues temporades, aquest espectacle que, malgrat que sigui un recurs tòpic, cal definir d'«inclassificable» perquè barreja sense fronteres el teatre, la coreografia, el cabaret, el gest, el travestisme i la música amb la llicència i el permís del playback. ¿Tornem al gènere parateatral?
De fons, com a miratge, el dramaturg Tennessee Williams —el que mai li va escriure potser perquè no la coneixia— i els seus mites femenins. A escena, una dona-diva vinguda a menys, gelosa de mantenir la dignitat, enganyada pel seu últim amor i víctima del desnonament i deixada sota el pont —un enginyer de ponts i camins que va optar per fer camí i abandonar-la sota el pont—, envoltada de tot d'estris domèstics abandonats i recollits d'aquí i d'allà i amb un lot de vestuari guardat amb zel, que és la principal clau de tota al interpretació.
Durant setanta minuts, la protagonista d'una història personal que està amarada de tristesa treu forces del pou on està enfonsada per sobreviure amb humor i superar els fantasmes que la voldrien abatuda. Per això canta, balla, es vesteix i es desvesteix a ritme de molí de vent, com si estigués en una passarel·la de moda, amb vestits acolorits, de lluentons, de diva, de dona de la vida... potser fins a dues dotzenes de canvis de model.
Entremig d'aquest despullament escènic, la dona protagonista de Robert G. Alonso deixa espai per a fugaces i breus peces de gran puresa coreogràfica —molt especial i potser la més remarcable quan es fon amb abric verd en un sofà també verd de potes enlaire— i passa de la glòria somiada a la ràbia continguda, fins que es desfoga amb una autobatalla de plats trencats —compte alguns espectadors de primera fila!— i fa un mutis de gran diva entre un núvol blanc que l'embolcalla eternament cap al més enllà.
A la protagonista de Robert G. Alonso se l'ha acostumat a comparar amb la Blanche Dubois d'«Un tramvia anomenat desig», en tot cas, una Blanche Dubois empeltada d'altres heroïnes perdedores, d'aquelles que es fan passar la gana del dia amb una llauna de foie, que combaten el mono amb un cigarret pidolat, que vencen la nostàlgia dels millors temps amb un mirall trencat on s'hi reflecteix la seva figura esmicolada.
I que ningú no gosi dir-li que el que fa no és "teatre polític" perquè també ho és somiar volant per l'univers amb la banda sonora de «Memòries d'Àfrica», cantar «Yo no soy esa» de la Mari Trini, o marcar-se un «¿Qué hace una chica como tú, en un sitio com éste?», de Burning, o burxar en el sentiment amb «Je suis malade», de Lara Fabián, en traducció simultània de la mateixa protagonista. «A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía)» és un espectacle que entra per la pell i que trenca l'etiqueta de coreògraf de l'intèrpret que s'hi mostra com un actor "total". (...)
