A mí no me escribió Tennesse Williams

informació obra



Autor:
Roberto G. Alonso , March Rosich
Intèrprets:
Roberto G. Alonso
Vestuari:
Roberto G. Alonso, Lorenzo Caprile
Escenografia:
Víctor Peralta
Companyia:
Carretera 45 Teatro
Direcció:
Antonio Zúñiga
Estrena:
FiraTàrrega 2016
Sinopsi:

Una dona d'edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l'han convertit en la persona que és ara i s'emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennesee Williams o en les dives de la cançó.

Rere les seves històries apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció. Una peça que fa incursions en la dansa, el teatre gestual, el text clàssic, el playback, la cançó en directe i la performance, buscant la proximitat amb el públic en un escenari no convencional.

Crítica: A mí no me escribió Tennesse Williams

16/10/2016

Veritat colpidora sota el pont

per Núria Cañamares

Sota el pont, entre vestits, sabates i cartrons, hi ha algú que us espera. Algú que, esquinçat el cor, va perdre la resta. Com en una insòlita sessió de psicoanàlisi, una dona sense sostre s’esbravarà amb confiança guanyant-se tota la vostra comprensió. No us ho explicarà tot –d’algunes coses no en serà capaç–, però després de compartir una hora amb ella, la coneixereu tan bé que sentireu dins vostre la seva desemparada solitud. Però no us envairà la tristor, també veureu com ha après a conviure amb l’angoixa i, dins la dramàtica situació personal, és feliç.

Marc Rosich i Roberto G. Alonso han construït un personatge excepcional que, burleta, assegura que si a ella no la va escriure l’autor de les cèlebres ‘Un tramvia anomenat desig’ i ‘Gata sobre la teulada de zinc calenta’ és només “perquè no la va conèixer”. Certament, el seu perfil encaixaria amb les protagonistes de les obres del dramaturg nord-americà, sovint soles i vulnerables, enfrontades a una realitat crua imposada per una societat malalta i la presència dels homes.

Coqueta (no para de canviar-se de vestit, amb els complements a joc, és clar), tendra i rabiosa alhora (quatre tirs d’escopeta a la fira a canvi de la companyia d’un peluix l’ajuden a foragitar la soledat), irònica, conscient de la seva lúcida bogeria... és decadentment encisadora. Es fa seva la mítica cançó “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este? [...] Mujer fatal, siempre con problemas” i regala consells del cor i de vida carregats de raó.

Alonso en gaudeix com un caramelet fet a mida i l’interpreta amb gran autenticitat intercalant el teatre de text amb la dansa, el gest i la performance (meravellosa la pulcritud del moviment) i, també, la música, fonamental en l’espectacle. La banda sonora de la seva existència la componen hits com l’esmentat de Burning/Loquillo y Trogloditas, “Je suis malade” de Lara Fabian i “Tocata i fuga en re menor BWV 565” de Johann Sebastian Bach, però ella somnia amb posar-hi el toc de màgia d’“Out of Africa” per volar ben lluny i trobar l’anhelada llibertat.

La posada en escena exigeix un espai no convencional que, en la seva estrena a FiraTàrrega, va trobar el lloc idoni a sota un pont i, dins la programació del Coincidències, va “obligar” els organitzadors (l’ocasió s’ho valia!) a baixar dels terrats de Barcelona per engolir el públic a la Nau Bostik, una antiga fàbrica de la Sagrera. La reconversió de l’espai en un loft a la intempèrie presidit per l’immens vestidor de mampares de cartró i un carro del súper realça la versemblança de la proposta. “Aquí bajo el puente no se ve teatro, no. Aquí todo es de verdad”. Té raó. I colpeix.

Trivial