Sota el pont, entre vestits, sabates i
cartrons, hi ha algú que us espera. Algú que, esquinçat el cor, va perdre la
resta. Com en una insòlita sessió de psicoanàlisi, una dona sense sostre
s’esbravarà amb confiança guanyant-se tota la vostra comprensió. No us ho
explicarà tot –d’algunes coses no en serà capaç–, però després de compartir una
hora amb ella, la coneixereu tan bé que sentireu dins vostre la seva
desemparada solitud. Però no us envairà la tristor, també veureu com ha après a
conviure amb l’angoixa i, dins la dramàtica situació personal, és feliç.
Marc Rosich i Roberto G. Alonso han
construït un personatge excepcional que, burleta, assegura que si a ella no la
va escriure l’autor de les cèlebres ‘Un tramvia anomenat desig’ i ‘Gata sobre
la teulada de zinc calenta’ és només “perquè no la va conèixer”. Certament, el
seu perfil encaixaria amb les protagonistes de les obres del dramaturg
nord-americà, sovint soles i vulnerables, enfrontades a una realitat crua
imposada per una societat malalta i la presència dels homes.
Coqueta (no para de canviar-se de
vestit, amb els complements a joc, és clar), tendra i rabiosa alhora (quatre
tirs d’escopeta a la fira a canvi de la companyia d’un peluix l’ajuden a
foragitar la soledat), irònica, conscient
de la seva lúcida bogeria... és decadentment encisadora. Es fa seva la mítica
cançó “¿Qué hace una chica como tú en un sitio
como este? [...] Mujer fatal,
siempre con problemas” i regala consells del cor i de vida
carregats de raó.
Alonso en gaudeix com un caramelet fet
a mida i l’interpreta amb gran autenticitat intercalant el teatre de text amb
la dansa, el gest i la performance (meravellosa
la pulcritud del moviment) i, també, la música, fonamental en l’espectacle. La
banda sonora de la seva existència la componen hits com l’esmentat de Burning/Loquillo y Trogloditas, “Je suis
malade” de Lara Fabian i “Tocata i fuga en re menor BWV 565” de Johann Sebastian Bach, però ella somnia amb posar-hi el toc de màgia
d’“Out of Africa” per volar ben lluny i trobar l’anhelada llibertat.
La posada en escena exigeix un espai no
convencional que, en la seva estrena a FiraTàrrega, va trobar el lloc idoni a
sota un pont i, dins la programació del Coincidències, va “obligar” els
organitzadors (l’ocasió s’ho valia!) a baixar dels terrats de Barcelona per
engolir el públic a la Nau Bostik, una antiga fàbrica de la Sagrera. La reconversió
de l’espai en un loft a la intempèrie
presidit per l’immens vestidor de mampares de cartró i un carro del súper
realça la versemblança de la proposta. “Aquí bajo el puente no se ve teatro,
no. Aquí todo es de verdad”. Té raó. I colpeix.
