Rhum & Cia s’ha atrevit a entomar una narració del segle XVII i bastir-la amb la seva estètica de clown. Se’n surten? com diria l’expressió de la Real Academia Española, van a salto de mata: presentant la peripècia folletinesca amb les seves contradiccions de pallassos que aspiren a no avergonyir els seus nets d’aquí unes dècades. El diablo cojuelo és una peça de Luís Vélez de Guevara distribuït en 10 trancos o episodis, en els que un estudiant allibera un diable i aquest li concedeix el favor de poder veure què passa dins de les cases més pudents. S’adona que la impunitat regeix a favor del Poder.tots clamen “justícia!” però ben pocs se l’autoimposen.

La producció, amb dramatúrgia de Juan Mayorga (Mallorca, el confonen en un passatge els de Thum quan fan d’ells mateixos) no roda, si no que va a patacades. Quan desenvolupen la trama metateatral (d’ells acceptant un encàrrec d’un Lluís Homar entusiasta i prudent, a estones) la gràcia vola amb facilitat però quan s’embranquen dins de la trama folletinesca van ensopegant, l’escena s’alenteix i el ritme decau. Deien que lespectacle durava 1h 20 minuts; Arquetti diu que la peça en dura 90 però en el nostree passa va allargar-se a més de 100 minuts; alguna peça efecivament no va rodar.

La frescor dels clowns és quan diuen grans veritats sense pretendre-ho, quan respiren humanitat i complicitata antiheróica amb els perdedors (i els espectadors en general) Quan un clown vol ser massa transcendent, fer d’Um berto Eco té molts números d’estavellar-se. En Tortell Poltrona que tant bé sap jugar amb les entrades clàssiques (aquelles que van catapultar un espectacle en el que es volia era recordar Monti, que havia mort en ple procés del primer títol Rhum, i després vindrian Rhumia, Rhumans i Gran reserva) sap tocar la fibra a Grimègies. Però se n’està d’embolicar-se amb els clàssics.

L’aventura és valenta però només funciona per moments. Si més no, el dia de la funció. No té massa sentit convertir el diable en un pallasso i l’universitari (incpaçar d’estudiar res i amb l’única intenció de viure la joventut amb plenitud) en el Carablanca. Mayorga sap drescriure i idear quadres per a lluïment de cada clown (que llavors actuen sense fissures com si res, blancs d’humor). Però provar d’entrar als trancos (i això que la majoria els deixen apuntats) és matèria per, precisament, entrebancar-se. Per fer sorna dels personates aristocràtics del segle XVII haguessin anat molt millor les màscares dels comediants, una farsa desproporcionada, de bufó de la cort que canta les veritats amb un punt de cinisme. El to dels pallassos, blanc i tendre per definició, no encerta a estirar la mala llet que demana la peripècia de’n Guevara. Els de Rhum surten del carrer del Sastre i no cauen al carrer del Desastre només per la seva llarga trajectòria sobre les fustes. Tenen prou mili per saber per on el camí enfangat els embrutirà el seu humor blanc.