Rhum

informació obra



Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Velvet Events
Direcció:
Martí Torras
Dramatúrgia:
Martí Torras, Joan Montanyès «Monti»
Intèrprets:
Jordi Martínez, Pep Pascual, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà/ Laura Aubert, Oriol Boixader «Oriolo»
Composició musical:
Joan Montanyès, Pep Pascual
Direcció Musical:
Pep Pascual
Escenografia:
Sarah Bernardy
Vestuari:
Rosa Solé
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Ramon Ciércoles
Sinopsi:

El Grec ret homenatge al desaparegut Joan Montanyès, «Monti», posant en escena l’espectacle en què treballava quan va morir l’any 2013: una reflexió sobre l’ofici de fer riure que parteix de la figura d’un pallasso del principi del segle XX.

Enrico Jacinto Sprocani (1904-1953), més conegut amb el nom de Rhum, va ser un dels grans pallassos de la primera meitat del segle XX. Amic del cineasta Jacques Tati, amb qui va rodar un film el 1935, era conegut per la seva habilitat extraordinària per a la improvisació. Però, com la de tants pallassos, la seva vida era desgraciada i la seva personalitat, turmentada. La figura d’aquest artista és el punt de partida de l’espectacle en què treballava Joan Montanyès, «Monti», pallasso i creador de Monti i Cia., quan va morir el maig de 2013. La seva desaparició va privar els espectadors d’aquest muntatge que finalment s’estrena al Grec gràcies a la complicitat del director i dramaturg Martí Torras, amb qui Monti estava treballant en aquells moments,  i de l’actor Jordi Martínez. Tots dos han fet realitat Rhum, un homenatge a l’ofici de pallasso on hi ha tendresa, humanitat, poesia i gamberrisme a parts iguals. L’espectacle, que posteriorment farà temporada al Teatre Lliure, disposa de la participació d’un planter d’artistes que van del pallasso Oriol Boixader «Oriolo» al músic Pep Pascual, entre d’altres.

Crítica: Rhum

18/12/2014

Les clàssiques entrades de pallasso amb un regust amarg per la mort de Monti

per Jordi Bordes

El pallasso és, probablement, l'artista que millor sap congeniar el riure i el plor. Des del clown s'explora en l'emoció, des d'una ingenuïtat blanca fins arribar (depenent d'on arribi la voluntat de l'artista) fins a una perversitat cínica. Per fer-ho bé, cal aportar-hi honestedat i lucidesa i  veritat. A "Rhum" es fa un homenatge divertit per la mort d'un col·lega, en Monti. Aquest estava preparant l'espectacle de comiat però la mort el va avançar cruelment. Les entrades de pallassos clàssiques sempre funcionen. Més, si, com les que preveia en Monti, es tenyeixen d'una pàtina actual. Ara, els seus pallassos còmplices el sobreviuen i el reviuen a la pista. Amb amargor, però sobretot amb tendresa. Cada pallasso, com ha de ser hi aporta el seu color. Potser falta algun punt de trobada més comú, que accabi d'arrodonir un espectacle, de totes maneres, recomanable. Per riure i per pensar en les absències. "Jo no vull fer més de pallasso, si no hi ets tu", clama  Jordi Martínez. I és que el circ continua viu, quan un pallasso mor. Tot continua, aparentment, amb la seva quotidiana maquinària. Però, en realitat la pista, després d'una desaparició, com la de Monti, guanya un gruix d'emoció, de veritat. Per molt vermell que sigui el nas o emblanquinat portin el rostre. 

Trivial