Rhum

Circ

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Tastaolletes
Itineraris recomana
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Velvet Events
Direcció:
Martí Torras
Dramatúrgia:
Martí Torras, Joan Montanyès «Monti»
Intèrprets:
Jordi Martínez, Pep Pascual, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà/ Laura Aubert, Oriol Boixader «Oriolo»
Composició musical:
Joan Montanyès, Pep Pascual
Direcció Musical:
Pep Pascual
Escenografia:
Sarah Bernardy
Vestuari:
Rosa Solé
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Ramon Ciércoles
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

El Grec ret homenatge al desaparegut Joan Montanyès, «Monti», posant en escena l’espectacle en què treballava quan va morir l’any 2013: una reflexió sobre l’ofici de fer riure que parteix de la figura d’un pallasso del principi del segle XX.

Enrico Jacinto Sprocani (1904-1953), més conegut amb el nom de Rhum, va ser un dels grans pallassos de la primera meitat del segle XX. Amic del cineasta Jacques Tati, amb qui va rodar un film el 1935, era conegut per la seva habilitat extraordinària per a la improvisació. Però, com la de tants pallassos, la seva vida era desgraciada i la seva personalitat, turmentada. La figura d’aquest artista és el punt de partida de l’espectacle en què treballava Joan Montanyès, «Monti», pallasso i creador de Monti i Cia., quan va morir el maig de 2013. La seva desaparició va privar els espectadors d’aquest muntatge que finalment s’estrena al Grec gràcies a la complicitat del director i dramaturg Martí Torras, amb qui Monti estava treballant en aquells moments, i de l’actor Jordi Martínez. Tots dos han fet realitat Rhum, un homenatge a l’ofici de pallasso on hi ha tendresa, humanitat, poesia i gamberrisme a parts iguals. L’espectacle, que posteriorment farà temporada al Teatre Lliure, disposa de la participació d’un planter d’artistes que van del pallasso Oriol Boixader «Oriolo» al músic Pep Pascual, entre d’altres.

Crítica: Rhum

03/01/2015

El ric llegat d'una absència

per Jordi Jané

“Rhum” és, senyores i senyors, una mostra del riquíssim llegat de l’inoblidable artista Joan Montanyès ‘Monti’. En efecte, una de les principals contribucions del pallasso Monti a l’escena contemporània catalana ha estat la recuperació i revitalització del repertori pallassesc tradicional. La d’en Monti ha estat una feina feta amb una convicció i una voluntat irreductibles, des de “Clàssics” (1996) a “Història d’un pallasso” (2012), passant per “Klowns” (1997), “Utopista” (1999), “Fools Folls” (2000), “Pallassos de Nadal” (2001) o “Fòrum dos mil i pico” (2002), així com en aquella malaguanyada experiència del 2004 que va ser l’itinerant Circ Còmic Grottesco.


Tradició renovada

En Monti va estudiar la tradició i va saber escoltar mestres directes com Lluïset Raluy o Manuel Vallès ‘Totó’. Amb aquestes eines va revisitar un seguit d’entrades clàssiques amb què havien triomfat mites com Léandre et Chico, Antonet et Beby, Pipo et Rhum, Els Fratellini, Achile Zavatta, I Colombaioni, I Rastelli o Charlie Rivel. A les entrades actualitzades per Monti (l’origen d’alguna de les quals cal anar a buscar al segle XVII, com “El Mirall trencat”) hi destaquen dues virtuts fonamentals: la concepció de la banda sonora (Montanyès era també músic) i el segell inequívocament personal amb què les tractava i presentava. Al meu entendre, són aquestes dues virtuts –junt a la seva intuïció escènica i el seu empàtic personatge d’august irreverent i descordat– les que van fer que un repertori assentat als circs europeus a cavall del XIX i el XX tornés a brillar en pistes i escenaris a cavall del XX i el XXI.


“Rhum” és Monti en essència

Com que el lector ja sap (o sap on trobar) la gènesi de l’espectacle “Rhum”, li estalviaré redundàncies argumentals. Jo l’he vist tres cops: a l’estrena del Grec (Lliure de Montjuïc, 24.7.2014), al Festival de Pallassos de Cornellà (16.10.2014) i al Lliure de Gràcia (2.1.2015). I he pogut observar com en aquest lapse de temps l’espectacle ha experimentat dues grans evolucions: una en la cohesió interna; l’altra en l’àmbit estrictament emotiu. La primera evolució ha estat la normal i imprescindible: totes les entrades i espectacles de pallassos necessiten unes quantes funcions de confrontació amb el públic per acabar d’ajustar ritmes, tempos i intencions dramàtiques. Cal dir, però, que no totes les companyies de pallassos saben (o poden) aprofitar aquesta etapa fonamental en què l’inici del període d’explotació s’encavalca amb el tram final del procés de creació. Del Grec ençà, la tropa dirigida per Martí Torras ha fet un formidable treball de cohesió interna de l’espectacle i de cohesió de l’equip artístic, de manera que ara “Rhum” llisca com un precís mecanisme de rellotgeria. Incardinades en una trama en què la ficció pallassesca s’alterna feliçment amb el “théâtre verité”, les entrades de pallassos s’encadellen les unes amb les altres en un magnífic non stop situacional que manté el públic constantment pendent de la pista. Així, veiem com s’enllacen sense solució de continuïtat “El duel entre dos clowns”, “El mirall trencat”, “La corrida”, “La flor meravellosa”, “The Swimming Brothers”, “La cucina marrana”, “La ballesta”, “Carrega, descarrega!” i, fins i tot, una entrada musical de represa a càrrec de Pep Pasqual ‘Peppino’ –excel·lent director musical i ara pallasso contraaugust virat d’excèntric. Jordi Martínez ‘Senyor Martínes’ broda magistralment el seu pas de clown a august (quan es calça els sabatots et ve un calfred a l’espinada), Joan Arqué ‘Senyor Arquetti’ compon un clown tan murri com elegant i seductor, Guillem Albà ‘Wilha’ salta de l’august al contraaugust amb una contenció mil·limètrica (genial el mà a mà de parar taula amb Roger Julià ‘Giuliani’ –aquest, una mena d’argent viu finament autocontrolat, un personatge enormement atractiu, una autèntica descoberta).

L’espectacle es bisa amb una desbocada entrada musical digna del millor Spike Jones (un dels ídols del malaguanyat Monti), en què tots cinc pallassos harmonitzen gags, música, temperaments i intensitats d’actuació en una energètica performance que provoca l’entusiasme del públic.

Pel que fa a l’evolució emotiva de què els parlava –precisament el punt en què l’espectacle em va semblar més vulnerable quan l’estrena del Grec–, la companyia ha superat l’estadi del dol i l’homenatge i ha aconseguit allò que hauria fet més feliç a en Monti: un espectacle vibrant, explosivament vital i gamberro però amb altes dosis d’ofici, humanitat i tendresa, on la presència del company absent s’hi estima amb maduresa i serenitat. Ara, “Rhum” és un espectacle acabadíssim, de comprensió universal, capaç de fer temporada a les principals ciutats europees. I, per cert, fem vots perquè el Lliure no trigui gaire a tornar-los a programar a la sala de Gràcia aquest mateix 2015.


Pròximes funcions

    Lliure de Gràcia: de dimarts a divendres: 20,30.  //    7 i 8 de gener, 20’30; 10 de gener, 17,30 i 21h.

    Auditori de Sant Cugat: diumenge 11 de gener a les 19h.


✩  ✩  ✩


Trivial