Winter

informació obra



Companyia:
My!Laika
Sinopsi:

Mil històries serpentegen i coexisteixen a la sala del piano. A la fantasmagoria de l’abandonament, el temps flueix erràticament entre polsegosos esfondraments. Poden passar segles en uns instants, i aquí som, a les ruïnes d’un vell museu, on personatges estranys travessen l’escenari i les múltiples històries. Una gran allau d’imatges que flueix inexorablement i lentament cap al fred final d’un hivern interior.

Disquisicions ontològiques sobre la mort, el clima i la consistència d’un gelat de Calippo porten el públic i els actors a un viatge que es desenvolupa a través de figures superposades, cançons i petites proeses circenses. La tècnica de la “magie poubelle”, amb una autoironia típica del kunst-cirque, treu dramatisme a la desesperançada sensació d’estar congelat en aquest planeta. Així, trencant el límit de l’exposició formal, l’espectacle es qüestiona per trobar una sortida a si mateix i als seus espectres insòlits.

Crítica: Winter

11/05/2023

Apoteosi cap endins

per Jordi Bordes

Com si diguéssim, tot passa al voltant d'una tauleta camilla. Si Xavier Bobés va demostrar que es podia fer una obra de teatre per a 4 espectadors (Cosas que se olvidan fácilmente) en aquell espa tant íntim, ara els de My!Laika pretenen fer tot un espectacle de circ a la cambra del piano, en un saló governat pel retrat d'una amfitriona de mirada esquerpa i (asseguren) desenllaç fatal. I una tauleta que marca el temps a partir de les estovalles i d'un rodar màgic com el fus del temps

El confetti de paper que serveix per representar el vol de imprevisible de les papallones primaverals servirà també per apaivagar el ritme amb la neu de l'hivern. Amb el fred, tot passa cap endins. En una tragèdia que ningú podrà conèixer fora de la vela, fora d'aquest espai misteriós, surrealista, que juga amb l'acrobàcia però també amb la raresa d'uns personatges (amb la metateatralitat afegida, de contrapunt) que són ànimes d'aquella estança. Un focus amb cordills (com si fos la trompa d'elefant com la de Terces ,de Johann Le Guillerm) la llum enfoca l'acció, la manté incerta, aparentment imprevisible, en un calculat equilibri de cordes.

Res és invariable, ni tant sols el passat. Tot s'esquartera, tot pot desaparèixer, El pes de la història cau en el parany dels records subjectius, de les il·lusions, dels somnis. És una estança que recordaria l'univers dels Peeping Tom (À louer), tot i que amb una altra qualitat de moviment. Ara, el quartet es desplega amb disciplines circenses evolucionades com l'equilibri de tisores, els números gimnàstics , equilibri amb una bola de rebot per una biga prima o un trapezi a partir d'una cadira que es penja amb la convidada a sobre. És una intrigant acció que trenca amb cap lògica, però que afina prou amb la temperatura del muntatge, una mena de sintonia (amb guitarra elèctrica, baix i piano) en les que tots els artistes hi coincideixen.

És un concert silenciós una escolta constant, un joc màgic com la porta central, que es podria obrir amb una ombra de la mà que subjecta el pany o que es tanca amb una balda. Els micròfons són gelosos de multiplicar els sons, com si fossin sorolls de fantasmes, com si fossin els crepitars dels mobles vells, com un ressò del mirall antic que endarrereix a l'hora de donar el seu reflex.

En aquella bombolla sembla que tot sigui etern, que res passi, que tot quedi. Però no és cert perquè té un principi i també un final. L'actor aclareix,: és fàcil començar però com s'acaba un apoteosi interior? Com ser brillant si el quadre que es retrata és de fredor, de drama, d'intimitat velada? No avançarem pas com acaba (que sí que ho fa per això el públic pot marxar tranquil i els artistes deslliurar-se de les seves pells i sortir a saludar). És una peça que juga a deixar desarmat el públic a partir de repeticions, que no ho són, com aquelles frases melòdiques dels estudis de piano que, sovint, la inexpertesa de l'estudiant transforma en una cataclisme de notes que la fan única. My!Laika s'ho miren des de dalt, cap per avall, fumant amb la despreocupació de saber si la cendra encerta al cendrer. Que l'últim apagui el focus!