Rhumia

informació obra



Autor:
Rhum i Cia.
Intèrprets:
Jordi Martínez, Joan Arqué, Pep Pascual, Roger Julià, Mauro Paganini
Composició musical:
Rhum i Cia.
Escenografia:
Martí Torras Mayneris, Xavi Xipell “Xipi”
Direcció Musical:
Pep Pascual
Assesor de moviment:
Fàtima Campos
Vestuari:
Rosa Solé
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Ramon Ciércoles
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Velvet Events, Teatre Lliure
Companyia:
Adrien M. / Claire B.
Direcció:
Adrien Mondot
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

L'èxit de Rhum, homenatge escènic al pallasso Joan Montanyès "Monti", ha propiciat la creació de la nova companyia Rhum & Cia.

El músic, clown i artista plàstic Mauro Paganini aporta noves dimensions a aquesta companyia "inestable" de pallassos que segueix la línia marcada per Rhum i porta a escena la segona part d'un díptic clownesc. 

És una creació autònoma i independent de la primera, tot i compartir-hi els mateixos personatges i uns ingredients que van de l'humor i els jocs de paraules a la música, tot embolcallat amb grans dosis de tendresa i emoció. Entrades clàssiques del teatre de clown i números nous creats per la companyia prometen un espectacle per a petits i grans que segur que tindrà, com a mínim, l'èxit de l'original.

Crítica: Rhumia

22/07/2016

Divertidíssims, i tendres, de nou , aquests pallassos fets de pedaços i ànimes ben concretes

per Jordi Bordes

Rhumia és el resultat de donar una volta a aquell Rhum fet amb un cop de ràbia i molta tendresa. Si en aquella primera peça, hi havia molt present el record de Monti, ara, queda tot més difuminat. Si abans hi havia la presència a la pista, ara també hi és però té un aire molt més casolà, d'estar pes casa, amb el vàter, l'estufa de llenya i el  tocata. Hi ha els gags de sempre (com la cantant de Charlie Rvel amb uns pits que fan males passades) però transformats. Per exemple, ara no és una diva si no una cantaora rapada (una cantant calba?!) que, per cert en comptes de micròfon gasta un desembossador clàssic. 

Martí Torras va construir a Paradís, de las Divinas, un espai  en què els personatges (i el públic) es trobava al darrere de les cortines. No és ben bé el cas, però té un cert aire de confidència, on es canvien batins per jaquetes. La música és la columna vertebral de la peça, certament. Pepino segueix sense parlar gaire. Però no li cal. Com aquell expressiu germà Marx... L'entrada de Mauro Paganini encara es nota amb massa fissures. Hi ha un buit notable en la manera d'entendre el clown i la connexió dels pallassos amb aquest músic, vingut de l'Argentina i que dissimula per por aque el tornin a abandonar de músic de carrer. Sins de la seva guitarra té un secret que, probablement, tindria més joc si compartís escena (ni que sigui sense adonar-se'n) amb altres pallassos. Pletòric és el número de gòspel o el de flamenc que deiem abans. Aconsegueixen connectar des del minut zero i divertir i treure les cabòries. I ja està . Que no és poc. La tendresa la serveixen molt pautada, gelosos o vergonyosos d'ensenyar massa la seva ànima (i això que el públic arriba fins a poder estirar la cadena de vàter de casa seva!).