Rhumia

Circ

informació obra


Autoria:
Rhum i Cia.
Intèrprets:
Jordi Martínez, Joan Arqué, Pep Pascual, Roger Julià, Mauro Paganini
Composició musical:
Rhum i Cia.
Escenografia:
Martí Torras Mayneris, Xavi Xipell “Xipi”
Direcció Musical:
Pep Pascual
Assesoria de moviment:
Fàtima Campos
Vestuari:
Rosa Solé
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Ramon Ciércoles
Ajudantia de direcció:
Montse Tixé
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Velvet Events, Teatre Lliure
Companyia:
Adrien M. / Claire B.
Direcció:
Adrien Mondot
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

L'èxit de Rhum, homenatge escènic al pallasso Joan Montanyès "Monti", ha propiciat la creació de la nova companyia Rhum & Cia.

El músic, clown i artista plàstic Mauro Paganini aporta noves dimensions a aquesta companyia "inestable" de pallassos que segueix la línia marcada per Rhum i porta a escena la segona part d'un díptic clownesc. 

És una creació autònoma i independent de la primera, tot i compartir-hi els mateixos personatges i uns ingredients que van de l'humor i els jocs de paraules a la música, tot embolcallat amb grans dosis de tendresa i emoció. Entrades clàssiques del teatre de clown i números nous creats per la companyia prometen un espectacle per a petits i grans que segur que tindrà, com a mínim, l'èxit de l'original.

Crítica: Rhumia

19/12/2016

La sàtira de la picaresca de la troupe de Rhum & Cia.

per Andreu Sotorra

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba.

(...)

Són una troupe peculiar, de rostre humà, que vénen de treballar a la pista en fila índia, carregats de maletes, i que és a casa on treuen el seu jo més personal, sobretot des que han de conviure amb el músic de carrer que vivia d'okupa, sense deixar mai del tot la seva vena clownesca.

En una pista domèstica hi ha l'estufa de llenya, el vàter amb una regadora de vella cisterna, un desembussador que fa de micròfon i alguns utensilis d'anar per casa. Amb tot això i els instruments musicals, els cinc pallassos juguen a bombers amb mànegues incloses, a llençar aigua sense ofegar ningú, a cantar flamenc amb el vestir de farbalans, a fer de grup de gòspel amb xil·laba morada, a jugar a estimar —amb la participació dels espectadors en una comunió col·lectiva que posa a prova els més atrevits— a fer el gallina, a enganyar l'un i l'altre amb el número del misto i el revòlver, amb l'escena de la declaració d'amor del Martines a una espectadora, o amb l'impasse d'orquestra amb l'ajut d'uns quants espectadors a l'estil Pascal Comelade, sempre tot amb els equívocs lingüístics, els jocs de paraules i la barreja trilingüe en català col·loquial, espanyol macarrònic i el que ells anomenen «montinià».

La incorporació de l'argentí Mauro Paganini ha fet que el número sorpresa del polissó que porta amagat a la caixa de fusta musical tingui vida pròpia, un titella que, per mitjà de la ventriloquia, descobreix alguns dels secrets del músic de carrer acollit a can Rhümia, sense que els altres en sàpiguen tant com acaben sabent els espectadors.

L'objectiu del pallasso és encomanar el riure. Tots cinc ho aconsegueixen seriosament des del primer moment sense defugir una línia teatral amb suport musical que la troupe de Rhum & Cia. i el director Martí Torras Mayneris han desplegat per demostrar que els pallassos encara tenen corda per temps i, si no hi ha carpes, sempre hi haurà alguna pista escènica que els aculli. (...)