Rhumia

Circ

informació obra


Autoria:
Rhum i Cia.
Intèrprets:
Jordi Martínez, Joan Arqué, Pep Pascual, Roger Julià, Mauro Paganini
Composició musical:
Rhum i Cia.
Escenografia:
Martí Torras Mayneris, Xavi Xipell “Xipi”
Direcció Musical:
Pep Pascual
Assesoria de moviment:
Fàtima Campos
Vestuari:
Rosa Solé
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Ramon Ciércoles
Ajudantia de direcció:
Montse Tixé
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Velvet Events, Teatre Lliure
Companyia:
Adrien M. / Claire B.
Direcció:
Adrien Mondot
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

L'èxit de Rhum, homenatge escènic al pallasso Joan Montanyès "Monti", ha propiciat la creació de la nova companyia Rhum & Cia.

El músic, clown i artista plàstic Mauro Paganini aporta noves dimensions a aquesta companyia "inestable" de pallassos que segueix la línia marcada per Rhum i porta a escena la segona part d'un díptic clownesc. 

És una creació autònoma i independent de la primera, tot i compartir-hi els mateixos personatges i uns ingredients que van de l'humor i els jocs de paraules a la música, tot embolcallat amb grans dosis de tendresa i emoció. Entrades clàssiques del teatre de clown i números nous creats per la companyia prometen un espectacle per a petits i grans que segur que tindrà, com a mínim, l'èxit de l'original.

Crítica: Rhumia

26/02/2017

Viure la utopia

per Núria Cañamares

‘Rhümia’ conserva l’esperit i part de l’esquelet de ‘Rhum’, la primera part d’aquesta bilogia que esdevé tot una demostració d’amor al pallasso. És una oda a una manera de veure i viure un món on tot no té per què ser tan transcendental i carregat d’arguments sinó, simplement, ser. Plenament. En llibertat.

Si a la primera entrega vèiem com encarregaven un ‘bolo de trabajar’ a aquesta curiosa troupe de clowns, ara els trobem “després”, quan baixen de l’escenari per reprendre el curs de la quotidianitat. L’arrencada brinda referències a la primera part –sense requerir que el públic l’hagi vist, tot i que si ho ha fet el gaudi és doble– i justifica obertament la necessària continuïtat de la proposta per tal d’inocular de nou l’ànima d’aquests éssers meravellosos i massa sovint menystinguts que, utòpics, creuen que amb la seva actitud poden canviar la realitat. A dins del teatre, déu n’hi do el que aconsegueixen.

Tiben molt de la interacció amb el públic, obrint el llum de sala i fent-lo participar activament dins la multitud. Tornen la “milikituli”, l’artesanal i estrafolària música inventiva del mut Pepino, un succedani del rap dels Swimming Brothers reinventat en cor de gospel femení que eleva a altes cotes els índexs de felicitat i tot un seguit de números (amb força duos i solos) on prenen lloc els jocs de paraules, la ventrilòquia, la música i els clàssics... amb contínues entrades i sortides per un útil teló de fons, com a la primera part de l’aventura.

En general, ‘Rhümia’ no té el mateix ganxo que ‘Rhum’ –potser per la pèrdua de l’efecte sorpresa i perquè aquesta producció era molt i molt bona– i recorre una línia desigual, però regala del cert una magnífica estona de benestar amb riures, somriures i riallades. Hi ha disbauxa, hi ha poesia, hi ha humor blanc, hi ha missatge... Destaquen especialment els gags dels mariachis i els bombers, no només pel seu desenvolupament i resolució, sinó perquè, només intuir-los, ja es desperta una prometedora expectativa compartida i, això, no es compra enlloc. Es viu.