Gran reserva

informació obra



Companyia:
Rhum i Cia
Sinopsi:

Després de l’èxit de Rhum (2014), Rhümia (2016) i Rhumans (2018), arriba la collita del 2020. De què tindrà gust? Doncs d’humor absurd, gamberrisme, màgia, tendresa i emoció. Un Gran reserva servit per sommeliers abillats amb un nas vermell que abocaran a les nostres copes els millors moments de les collites anteriors de la companyia (i algun de nou!). Un espectacle que servirà de gran comiat a una experiència que va néixer de la voluntat de retre homenatge a un dels grans actors i pallassos del nostre temps: Joan Montanyès, Monti. Oblideu-vos de la vostra part més racional i avorrida! 

Crítica: Gran reserva

30/09/2020

Capicci? Que pixi? Sense manies

per Jordi Bordes

Un Gran reserva vol dir que és un vi bo, que ha madurat molt temps abans de destapar-lo. Rhum i cia no té cap mena de vergonya de presentar-se amb algunes de les entrades clàssiques dels seus tres espectacles. De fet, des de la primera idea (que havia de dirigir Monti i que, en morir mentre assajaven, es va convertir en un homenatge que alternava el traç gros del nas vermell excèntric amb uns instants d'emoció, de record) l'objectiu era fer un espectacle amb entrades clàssiques de pallasso. Ben directe i alhora tot un repte per aconseguir que respirés fresc i que transpirés amb el públic del segle XXI. De fet, és un objectiu que també persegueix Tortell Poltrona a Post clàssics. I que Pepa Plana va atrevir-se a reformular en mirada de pallassa a Veus que no veus. El gag pot ser patètic, però el cor que hi posen els pallassos que hi intervenen (en tots els espectacles que se citen a aquesta critica) li donen l'autenticitat ingènua, que provoca la riallada més inesperada de l'espectador. Sigui criatura o criatura amb barba.

Rhum i cia van fer diana amb Rhum, van repetir amb Rhumia i van tornar a un punt fosc en el comiat de Rhumans. Als tres espectacles hi ha hagut Jordi Martínez i Roger Julià (fent d'augusts) i Joan Arqué (el Carablanca). Un altre dels clàssics de la trilogia és Pep Pasqual que hi aporta la música en directe, sense perdre la desproporció del pallasso. Hi han entrat altres noms com Guillem Albà, Laura Aubert o Oriolo (Oriol Boixader), per citar-ne alguns. En el primer passi que es va programar a La Mercè al repartiment hi faltava Pasqual però s'hi afegia Mauro ...( un divertit actor passat a pallasso que voldria ser Carablanca però que no li deixen perquè els augustos l'ignoren, tant despreocupadament com cruelment). També Piero Steiner desgrana el seu personatge voluntariós, enèrgic, que ja ha destapat en molts altres muntatges, siguin de circ, o no (Pugilatus, Bèsties, La set i la revolució, Constructivo...).

La màgia d'aquestes espectacles és que, tot i saber-ne el desenllaç i els jocs de paraules (_Do you know?, diu el Carablanca _I un nou?, respon l'excèntric) no fa res que es repeteixin. Perquè ells s'ho passen molt bé fent-ho i sent tendrament patètics. No falta escatologia ni picades d'ullet psicalíptiques. Tornen amb els flamencs (els animals, no els artistes) fent palmas; la maquina arquetti.com per treure els bervis i la declaració d'amor... els hi comparem el que facin. Arqué avisava que el passi al Castell de Montjuïc només havia estat un fragment de l'espectacle. És igual. Queda evident que vista la mostra, tota la peça tindrà la consistència i l'humor desenfrenat de sempre. Que hi vagin. Riuran de les seves cabòries, sí o sí. I descobriran que no està tant amagat l'infant que fa anys van ser. I si ho comparteixen amb els membres de la família d'altres generacions, la satisfacció serà complerta.