Constructivo

informació obra



Companyia:
Fundación Collado Van Hoestenberghe, i Piero Steiner
Estrena:
Estrena a FiraTàrrega 2014
Autoria:
Luigi Maestrini i Rafael Lanza
Direcció:
Luigi Maestrini i Rafael Lanza
Intèrprets:
Luigi Maestrini i Rafael Lanza
Dramatúrgia:
Col·laboració de Piero Steiner i Ernesto Collado
Producció:
Fundación Collado Van Hoestenberghe, FiraTàrrega
Sinopsi:

Luigi Maestrini i Rafael Lanza es van conèixer treballant en la construcció del Large Hadron Collinder (LGH) del CERN, a Ginebra, com tants d'altres immigrants italians i espanyols. El Luigi com a paleta qualificat i el Rafa com a mestre d'obra. Aquests dos paletes il·lustrats, en el seu escàs temps lliure, van començar a oferir petites conferències teatralitzades a casa seva als amics i companys de feina. Més tard es van filmar, discutint i jugant amb conceptes filosòfics, usant objectes, materials i els seus propis cossos. Els resultats són una sèrie de “performances” farcides d'humor i d'una humanitat desbordada que ells anomenen, simplement, L'Obra. I això és el que el public fa, realment: una visita d'obra en perpètua construcció. FiraTàrrega els ha convidat perquè comparteixin amb el públic la seva particular visió del món.

Crítica: Constructivo

14/09/2014

Personatges amb durícies a les mans però sensibilitat al cor: per una arquitectura més humana i menys pretensiosa

per Jordi Bordes

Ernesto Collado i Piero Steiner interpreten dos paletes que, tot i que la seva obsessió i ofici sigui construir, tramen un pla per convertir en terrenys erms les finques amb palaus que ningú habita o els aeroports, que mai són acollidors. Des d'aquesta peça, Collado manté les històries fictícies que li permeten dissenyar un món utòpic com ja va abordar a Nueva Marinaleda o a Montaldo (Grec 2013). La visió tant primària i radical dels protagonistes contrasta amb una professió dura però poc identificada amb el respecte a la Natura. Efectivament, una arquitectura no pot ser fràgil, ningú estaria disposat a que li construïssin un envà que es caigués al primer cop d'aire. Però ells aspiren a què els edificis respirin humanitat. Que les portes tinguin pom per poder palpar-les i prohibir les portes automàtiques i, sobretot, les giratòries. Per això, opten per amanir un tomàquet amb l'equilibri més inútil però alhora amb un exercici de poesia visual (digne d'un professor de Copenhaguen o, seguint el símil, amb un artilugi de l'artista Jordi Galí). 

No fan crítica destructiva gratuïta. Ells advoquen per abraçar les columnes o per resseguir amb la llengua el dibuix dels vidres. Aconseguir que els edificis responguin als estímuls d'altres sentits que el de la vista. Repudien els skyline de les ciutats quan s'arrriba amb avió. Que es construeixin edificis singulars per a prestigi de la ciutat però sense tenir en compte l'ús i necessitat dels seus ciutadans. D'una lògica irrefutablement paròdica.