L’any 2014 naixia Rhum&Cia, una formació tribut a Joan Montanyès, ‘Monti’, actor, pallasso (si és que cal diferenciar aquests dos conceptes) i gran renovador del món del clown a Catalunya que va morir prematurament el 2013. Des d’aleshores, la formació s’ha fet imprescindible a l’escena catalana com ho demostren les dades amb les quals han avalat Gran reserva, la seva darrera proposta: fins a finals de 2020 havien visitat 85 teatres (20 fora del territori català), havien fet 250 representacions i havien reunit més de 50.000 espectadors.
Gran reserva és un recull de les millors entrades que aquesta troupe de pallassos malgirbats ha ofert en els seus tres espectacles anteriors: Rhum (2014), Rhumia (2016) i Rhumans (2018). És, doncs, una antologia concebuda com un punt i final a la trajectòria de Rhum&Cia. Esperem, però, que el temps ens demostri que només era un punt i apart perquè propostes com aquestes normalitzen l’escena i la professió i són un obsequi per al públic.
És impossible saber si Gran reserva fa justícia a la història de la formació perquè, amb tota probabilitat, cadascun d’aquells 50.000 espectadors faria la seva pròpia selecció. L’espectacle, però, sí que conté l’essència de l’univers que han creat en aquests set anys damunt dels escenaris: un univers poblat de pallassos sense concessions, a la vegada patètics i entranyables, còmics i dramàtics, cruels i encantadors, amb els quals riure però també emocionar-se. Pallassos que traspuen però també traspassen l’arquetip del clown i l’august i que, modernitzant el gènere, demostren la seva absoluta vigència.
I en aquesta tessitura, a Gran reserva trobem un extraordinari Jordi Martínez o un Piero Steiner que te l’emportaries a casa com a exemples d’una feina creativa global magnifica i que s’imposa per damunt d’una tria d’entrades potser millorable.
En el seu pas pel Grec 2021, a més, aquesta feina s’imposa també a un espai que no ajuda (un teatre, el Borràs, canònicament a la italiana, quan la cosa requeriria un a disposició a peu pla) i a un context que directament juga en contra de l’espectacle. Uns espectadors distanciats, amb mascareta i en alerta permanent no són el cultiu ideal en el qual fer créixer les animalades que proposen els Rhum. I, amb tot, la seva força artística és tal que acaba vencent la precaució pandèmica fins al punt que surts del teatre pensant que tot plegat hauria d’estar subvencionat pel Departament de Salut i receptat pels metges de l’ambulatori.
