Tortell Poltrona: Post Clàssic

Circ

informació obra


Autoria:
Tortell Poltrona
Intèrprets:
Tortell Poltrona
Direcció:
Jaume Mateu
Ajudantia de direcció:
Montserrat Trias
Composició musical:
Víctor Ammann
Sinopsi:

Tortell Poltrona, el nostre pallasso universal, ens presenta un espectacle trepidant carregat d’esquetxos que han fet història. Un recull dels millors números del seu repertori, emmarcats en un espectacle que conté l’essència del pallasso de sempre i el repte d’alternatives innovadores. Desafiant la por amb el no res, anant a l’absurd per retrobar el nord i cercant en els clàssics el punt de partida per navegar més enllà.

Tortell Poltrona, un dels pioners europeus de la renovació del pallasso, és carismàtic i tendre, contundent i ferotge, amb una càrrega d’energia inesgotable que combina la innocència i la trapelleria. Un personatge que, en trepitjar l’escena, ja conquista l’espectador amb la seva innata i còmplice humanitat, capaç de convertir en creïble la més insòlita de les propostes. Retalls d’humor en estat pur, pessics de necessària fantasia.

Crítica: Tortell Poltrona: Post Clàssic

26/09/2020

Generosa entrega de'n Poltrona

per Jordi Bordes

Tortell Poltrona té l’ofici de repetir les entrades clàssiques que tants riures ha recollit arreu i repetir-les per a un grapat d’espectadors fidels, aguantant el sol del dijous al migdia, a La Mercè. Just unes hores abans havia fet una sotragada amb el pregó (del que Valls en sortiria empipat i Collboni diría que respectava, però que no compartia). Poltrona tornava, com tot pallasso fidel a exposar la seva ànima, amb les imposicions que marquin el moment i el lloc. Si ha actuat en camps de refugiats al Líban, també s’atreveix a despullar la seva ingenuïtat al pati, per La Mercè. Sap que el seu “Què bèstia!” és una fórmula infal·lible. Que els salts de la puça segueixen meravellant els pares que ja ho feien quan eren nens. I, ara se sumen els fills, amb una sorollosa i generosa riallada. Esclaten en cada caiguda, topant-se amb el cable de micròfon que s’embolica dins de la jaqueta. La màgia de Tortell Poltrona no és subtil i de manipulador expert; si no de traç gros. Fent desaparèixer el personal amb la seguretat d’una bomba de la marca ACME. I Titat, Carablanca, que abans es deixa persuadir per les ganes de joc i el malabarisme de Tortell Poltrona, no veu clar si el joc de mans el deixaria sense jugar i sense mans, precisament. Humor negre que desarma tothom (els pares tapen les oïdes dels més petits perquè no s’espantin pel tro imminent).

Titat actua com la veritable Carablanca amb l’obra teatral de Juli Cèsar, de’n "Xèsss...pir". Santa paraula, d’un teatre sense subvencionar imaginatiu que una escombra, ara es un bastó daurat, ara un cavall veloç. Tortell Poltrona va tancar el pregó fent una versió dels goigs de la Mercè. Dijous, el seu cant No somos nada també s’acomiadava amb un tendre i corejat L’hora dels adéus, tant simple, tant tendre, tant pròxim. Ho ha tornat a fer. Reincident en la generositat i la necessitat de trobar l’infant en tots els espectadors que hi tingui al davant (amb o sense canalla, amb o sense corbata).