L’autora, actriu i psicòloga Lara Diez Quintanilla trasllada a l’escena un diagnòstic psicòtic (Trastorn Límit de Personalitat). La tensió de la primera visita funciona molt bé com a conflicte a resoldre (una de les claus per atrapar l’espectador en un escenari). Sorprèn com, al parlar col·loquial i brusc de la pacient, hi ha un vocabulari asèptic, de plàstic, de la professional a fer sessions de divan. Probablement, és imprescindible per a guardar una imprescindible distància. Escena a escena, la veu de la pacient es va esmorteint i fent-se víctima empàtica a la que tots els espectadors voldrien ajudar. La terapeuta també baixa la guàrdia però, sempre corregint-se en els informes que passa a la psicòloga, que és qui administra la medicació.

Exposar-se a una conversa (que teòricament ningú escolta i el públic veu pel forat del pany) sempre genera tensió. Ho és per a la pacient que no té ganes que la tractin, se sent com perseguida, com també per la terapeuta. tot i que vol ser freda distant i opaca, en els ulls se li van descobrint també les pors. Com qui vol abraçar un gos que desconfia i que borda, però que un cop la mà descansa a la seva front es calma i es desfà en carícies. Es desfà la fúria dels ulls i deixa d’ensenyar les dents i d’eriçar el cabell. Semblava una arma d’atac i era, en realitat, una fórmula d’autodefensa.

Les visites cronològiques dels dos personatges van acotant l’espai, convertint el terra en un mirall obsessiu d’autocontrol que ajuda a descobrir el pinyol que desencadena aquella fúria amb la societat, i que es troba just a sota del mirall (en un espai fantàstic , una mena d’Alicia al país de les meravelles, d’El món màgic d’Oz): fereix i abraça, com qui sent el dolor dolç d’arrencar-se una crosta seca, encara mig oberta. Les causes, que no revelarem, entren en un altre camp de desprotecció immensa i que sembla fins i tot raonable que es trobi en el comportament esquerp una eina d’autoprotecció.

El sensespai viu una situació similar a la de Jo sóc la fúria de Marcel Clement. També Sergi Belbel reproduïa a Després de la pluja diferents quadres psicòtics en la teulada d’unes oficines. Diez Quintanilla construeix sovint a partir d’aquest coneixement psíquic de l’ésser humà. Ho ha fet a Eufòria o, de manera molt més abstracta a La nostra parcel·la. Els personatges, com els actors i els ciutadans en general es relacionen de manwera natural entre ells. Sovint, es taquen amb uns vicis difícils d’aïllar que acaben fent-ne perillar una relació oberta i honesta.

Quino dibuixava en una de les seves vinyetes una Mafalda aclaparada pensant si ningú hagués inventat els conceptes Temps i Espai. En la seva lògica tot hauria de conviure en un pam de terreny (pitjor que el famós camarot dels germans Marx a Una nit a l’òpera) i seria una convivència irrespirable. En la trobada entre la terapeuta i la pacient es van arrencant les capes de ceba amb la pulcritud d’un bisturí i aboquen a un final que és aparentment tendre i reconfortant però que podrà ser llegit de fracàs a ulls de la societat civil.