La nostra parcel·la

informació obra



Direcció:
Lara Díez Quintanilla
Dramatúrgia:
Lara Díez Quintanilla
Ajudant de direcció:
Ramon Bonvehí Rosich
Intèrprets:
Judit Farrés, Marta Marco
So:
Judit Farrés, Efrén Bellostes
Il·luminació:
CUBE.ez
Escenografia:
CUBE.ez
Vestuari:
Catou Verdier
Assesor de moviment:
Fàtima Campos
Sinopsi:

Una trobada genuïna? Una situació distòpica? Així comença La nostra parcel·la, de l’actriu i dramaturga Lara Díez Quintanilla. Una peça irònica que posa sota el microscopi el neguit existencial i l’absurditat del comportament humà quan volem donar-hi resposta.

A partir del 13 de març, a través de la Sala Online del Lliure.

Crítica: La nostra parcel·la

20/03/2020

La necessitat d'existir i expressar-se

per Jordi Bordes

El text de Lara Díez Quintanilla té molt poc d’amable. La seva estrena, en plena amenaça als teatres (per reduir a un terç la seva ocupació) el feia encara més estrany. En l’estrena, no hi va haver dispersió, però sí una tensió que coincidia molt amb la incertesa dels personatges que van escolant-se per aquella mena de ring existencialista. En el lloc on l’autora fixa la mirada, un estadi aparentment intermig entre la vida i la Mort o entre la consciència i la inconsciència, apareix la gran buidor. La que expressava Beckett a Dies feliços, per exemple. La que insinuava Sartre a A porta tancada.

La posada en escena , és intel·ligent, amb unes entregades i funambulistes Marta Marco (sempre versàtil que sorprèn tant sigui en to còmic amarg Les noies de Mossbank Road o drama La reina de la bellesa de Leenane, o L'espera) i Judit Farrés (amb una puresa que magnetitza com a Qui ets?): Trasllada aquesta agra mirada, desesperada, quasi apocalíptica, amb un humor absurd que el relativitza. Practiquen el mateix teatre existencialista que Fando y Lis, o Yes, potser, per exemple, però amb una pintura més fàcil. No rebaixa el to, només el gust en boca. Aquests dos personatges que esperen qui sap què, és clara la referència l'Esperant Godot, sembla que estiguin en el coll del rellotge de sorra que els empeny avall. Tota insistència per trencar amb les convencions que, suposadament, unes terceres persones els imposa (jeràrquicament per sobre) són inútils. La ciència tampoc resol l’equació. En tot cas, demostra una comprovació empírica fallida. Però el joc, el malson, torna a començar. Té un element preponderant la il·luminació, en la buidor de l’espai (els encenalls de suro substitueixen la sorra i mitiguen la pols, però no l’eliminen). Un joc genial de leds a càrrec de Cube Bz que tant aviat esquitza llampecs de llum com juga amb els camins de llums que es persegueixen. Sense preguntar-se res ni arribar enlloc.  Però amb la necessitat de ser i d'expressar-se, la unitat mínima indivisible de tot artista.