El que va escriure Màrius Serra sobre el Llullu, el seu fill amb paràlisi cerebral, és d'una generositat i demostra una carretada d'amor abassegadora. El que han construït, ja dalt de l'escenari, Joan Arqué amb la complicitat dels actors Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz manté aquella dinàmica envolvent, que va atrapant l'espectador. Com si fos dins d'un remolí d'emocions. Els tres actors vénen de mons ben diferents i aquestes diferents tonalitats, a vegades, costa d'equilibrar a escena: domina el to clown de Roger Julià en les escenes més excèntriques, o sap jugar millor amb les pauses i la profunditat del subtext Òscar Muñoz. Judit Farrés hi aporta la veu i una frescor espontània i voluntariosa per anar englobant (entre tots) l'auca sencera de situacions i personatges. La música és, sens dubte, el flux per on transita aquest muntatge, que repesca fragments de Quiet, de tons molt diversos: els que destil·la humor negre (a dins de la Basílica de Sant Pere); els que denota ràbia (amb els conductors insensibles a les famílies que empenyen cadires de rodes per les voreres); els que sorprenen amb instants de lucidesa (descobrir els altres punts de vista, fins ara, invisibles); i els que s'imposen des de la solemnitat (amb les reflexions més amargues, més sinceres que, estranya paradoxa, condueixen a un alliberament). Tot i la duresa, l'esperança i l'amor converteixen la situació fosca amb un focus de llum. De manera similar a la versió que Òscar Muñoz va fer de La nit just abans dels boscos, de'n Koltès.
El teatre de testimoni és una plataforma en la que no es pot fer trampes. Perquè s'expressen sensacions íntimes, molt personals. Pot ser un teatre inclusiu, com ara Sis personatges o Cinema, per citar dos exemples d'obres que es van veure la temporada passada al mateix Espai Lliure. O pot parlar d'un mateix, amb la cruesa que un mateix vulgui (Albert Espinosa i Los pelones, per exemple) i amb gotes vitals per superar el cop de perdre una criatura (Llibert de Gemma Brió, o Una gossa en un descampat de Claudia Cedó). Aquest Qui ets? aporta els elements indispensables per entendre la situació familiar i com van afrontant cada dificultat. En un espai en construcció permanent, amb una cadireta que, buida, té un pes innegable en l'obra (perquè s'hi fixen les mirades, siguin d'esperança, de desesperació, de por i també d'amor) es donen les pautes mínimes per agafar aire i, al final, volar. No podia haver un epíleg millor. De fet, la imatge onírica supera en final rotund, de serpentina i coets, festiu i que celebra la taca de bava, de la persona que es cuida. Veritables medalles secretes de complicitat. És imprescindible un llarg viatge de Qui ets?!!
