Huis Clos (A porta tancada)

Teatre

informació obra


Traducció:
Manuel de Pedrolo
Ajudantia de direcció:
Ester Villamor
Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Xavier Ripoll, Mireia Trias, Kathy Sey, Jeremy Irons , Kerstin Avemo (soprano)
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Raimon Rius
Escenografia:
Ricard Prat i Coll
Producció:
Atrium Produccions
Sinopsi:

A  A porta tancada, Sartre ens mostra a uns personatges conscients de ser ells mateixos “pecadors”. Són a l’infern, un lloc on tot és etern present. Sense dies ni nits. El no-temps. Aquesta situació que segons com podria ser l’inici d’una comèdia d’èxit de bulevard, de seguida muta ja que els personatges s’adonaran que potser el veritable infern no sigui ni un espai ni un temps sinó una mirada. Una mirada que evidenciï com són. Un mirall sense mirall. Ras i curt, no hi ha excuses, són, doncs, tots tres responsables dels seus actes. Aquí rau la llibertat de l’ésser. La de decidir, pel fet d’existir, sobre els propis actes. Però la nàusea d’ésser, sempre, vindrà condicionada per la mirada dels altres. Són els altres qui jutgen els actes. Moment a moment. I que evidentment són reflex d’allò que han sigut i són: “éssers malvats”. La consciència de ser infern ve provocat per aquell qui mira. Botxí alhora del qui és mirat. D’aquí que l’infern siguin els altres.

Sempre la terrible mirada inquisitiva de l’altre com a coartada.

I què és sinó la mirada de l’espectador? No és l’espectador també un “Altre” en el fet teatral?

Crítica: Huis Clos (A porta tancada)

06/02/2016

Desesperat cant amb interpretacions valentes i convincents

per Jordi Bordes

Sartre és aquell que es faria famós per rèpliques com "L'infern son els altres". Un filòsof existencialista espès i d'un compromís esborronador amb el seu pensament. A porta tancada és un dells seus primers textos i hitransita la necessitat d'imaginar-se un infern ben diferent al que canta l'Antic Testament,però no per això menys doolorós. De fet, els personatges que  entren en aquesta mena de saló d'hotel patiran la pitjor de les tortures eternes perquè, sense poder patir el dolor físic (el seu cos ja és inexistent) però exprimir-se al màxim la consciència i l'ànima. El timbre mai respon. El protocol i bones formes es van desfigurant a mesura que la tensió avança, que no hi ha moment pel repòs, que la cambreera els hi canta a cau d'orella. És una veu que, com el record dels personatges al món es va esvaïnt. al funal, tot és primari, tribal.

Jordi Prat i Coll ha procurat mantenir l'ambigüitat. De passar a creure que l'infern és molt millor del que diuen les religions a descobrir la soledat multiplicada a l'infinit. Cap ànima perdona l'altre i així la salvació és impossible. Tot roda avall. és una obra d'una notable duresa, en què exigeix una gran concentració dels intèrprets, perquè els seus personatges estiguin limitats a la mirada i a la paraula. Només quan la bèstia els domina, l'espai es fa petit, els divans incòmodes i l'obrecartes una tortura inútil. De fet, aquesta no mort física recora un dels quadres de la composició dels d'òpera de butxaca, 4 Carmen. Prat i Coll no edulcora gens el quadre. Ni tant sols l'acompanya d'espai sonor (encara que el cant a cappella de Kathy Sey és un veritable bàlsam que es va retirant, això sí). Portar aquest existencialisme tant dràstic a escena és complicat. Ja ho va intentar Carme Canné amb la dramatúrgia de L'accident, un intent que volia estovar amb l'humor d'una mena d'àngel caigut.  Carles Alfaro va dramatirtzar L'étranger desdoblant la veu de l'home tancat a la presó. El treball de Patrícia Mendoza, Xavier Ripoll i Mireia Trias és més que notable. D'una entrega considerable. Però sobretot, amb una consistència que dóna pes específic a cada personatge. No és un espectacle fàcil però sí que permet fer una llarga conversa sobre els remordiments de consciència i les maldats amagades de bones (i hipòcrites) formes.  El vestuari de Míriam Compte, de fet, vesteix i desvesteix aquesta realitat de forma exacta. I la il·luminació demostra que els filtres als focus són molt més enganyosos que la Veritat: L'escalf passa a calor.