Huis Clos (A porta tancada)

Teatre

informació obra


Traducció:
Manuel de Pedrolo
Ajudantia de direcció:
Ester Villamor
Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Xavier Ripoll, Mireia Trias, Kathy Sey, Jeremy Irons , Kerstin Avemo (soprano)
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Raimon Rius
Escenografia:
Ricard Prat i Coll
Producció:
Atrium Produccions
Sinopsi:

A  A porta tancada, Sartre ens mostra a uns personatges conscients de ser ells mateixos “pecadors”. Són a l’infern, un lloc on tot és etern present. Sense dies ni nits. El no-temps. Aquesta situació que segons com podria ser l’inici d’una comèdia d’èxit de bulevard, de seguida muta ja que els personatges s’adonaran que potser el veritable infern no sigui ni un espai ni un temps sinó una mirada. Una mirada que evidenciï com són. Un mirall sense mirall. Ras i curt, no hi ha excuses, són, doncs, tots tres responsables dels seus actes. Aquí rau la llibertat de l’ésser. La de decidir, pel fet d’existir, sobre els propis actes. Però la nàusea d’ésser, sempre, vindrà condicionada per la mirada dels altres. Són els altres qui jutgen els actes. Moment a moment. I que evidentment són reflex d’allò que han sigut i són: “éssers malvats”. La consciència de ser infern ve provocat per aquell qui mira. Botxí alhora del qui és mirat. D’aquí que l’infern siguin els altres.

Sempre la terrible mirada inquisitiva de l’altre com a coartada.

I què és sinó la mirada de l’espectador? No és l’espectador també un “Altre” en el fet teatral?

Crítica: Huis Clos (A porta tancada)

15/02/2016

La caiguda de l'ésser humà civilitzat al pou de l'infern

per Andreu Sotorra

Jean-Paul Sartre (París, 1905 - 1980) va escriure «Huis clos (A porta tancada)», el 1943 i la va representar per primera vegada el 1944. Malgrat que sempre s'ha associat la seva obra i les seves idees al corrent existencialista, no es pot deslligar aquesta data clau del final de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust i, en conseqüència, al despertar de la consciència col·lectiva de la caiguda de l'ésser humà civilitzat al pou de l'infern.

Els tres personatges principals de l'obra (Garcin, Inès i Stelle) són tres ànimes en pena que arriben en un ascensor intern acompanyats d'un/a grum a una cambra tancada que tant podria semblar un espai aburgesat com el saló privat d'un bordell de luxe. (...)

Que un hagi tingut la mala sort de passar a millor vida i que, al damunt, arrossegui el càstig d'entendre que ha estat destinat allà per a tota l'eternitat no és per fer bots d'alegria. D'aquí ve que els tres personatges, que no es coneixen entre ells, hi arribin, un darrere l'altre, reticents i amb cara de pomes agres, esquerps entre ells i amb la violència a flor de pell. (...)

Jordi Prats i Coll ha optat també per fer respirar l'angoixa de l'obra de Sartre a través del / de la grum que acompanya l'ascensor, una interpretació que ha cedit a la jove cantant i actriu Kathy Sey i que és el personatge que fa més canvis de vestuari en cadascuna de les seves aparicions per la cabina de l'ascensor fins a caracteritzar l'atmosfera de primitivisme que embolcalla els tres protagonistes. Unes aparicions, acolorides amb la interpretació de diveses peces cantades —que els espectadors agraeixen per la seva calidesa—, una de les quals, la popular 'Strange fruit', parla de la lluita antiracista que va capitalitzar la cantant d'origen afroamericà Billie Holiday. (...)