La nostra parcel·la

informació obra



Direcció:
Lara Díez Quintanilla
Dramatúrgia:
Lara Díez Quintanilla
Ajudant de direcció:
Ramon Bonvehí Rosich
Intèrprets:
Judit Farrés, Marta Marco
So:
Judit Farrés, Efrén Bellostes
Il·luminació:
CUBE.ez
Escenografia:
CUBE.ez
Vestuari:
Catou Verdier
Assesor de moviment:
Fàtima Campos
Sinopsi:

Una trobada genuïna? Una situació distòpica? Així comença La nostra parcel·la, de l’actriu i dramaturga Lara Díez Quintanilla. Una peça irònica que posa sota el microscopi el neguit existencial i l’absurditat del comportament humà quan volem donar-hi resposta.

A partir del 13 de març, a través de la Sala Online del Lliure.

Crítica: La nostra parcel·la

23/01/2021

Tot esperant respostes

per Josep Maria Viaplana

Vist el 23 de gener de 2021 de forma telemàtica.

La complicada situació del Covid en les dates en què aquesta obra va estrenar-se i representar-se (amb alguna interrupció) va motivar que em perdés una obra (i per això la visió en remot) de la Lara Díez Quintanilla, una autora i director (i actriu, no ens oblidem) de qui segueixo els passos, i que considero posseïdora d'un gran talent per a totes tres coses. Normalment, ha destacat en textos plens d'ironia, o que parlen de les relacions sentimentals, o textos de teatre breu (el Microteatre, per al qual té la mà trencada) o tot alhora. Sense anar més lluny, fa poc va presentar un text que va quedar a molt poc de guanyar el Torneig de Dramatúrgia Contemporània del Temporada Alta 2020.

Aquí, emparada per l'aparell de producció del Teatre Lliure, ens ha presentat una reflexió molt més 'seriosa' sobre l'existència i els individus, amb les armes d'un text i direcció propis, un espai d'una gran sobrietat, una il·luminació força innovadora (no puc deixar-me de treure'm el barret davant una graella de llums al sostre, que va donar lloc a ambientacions molt inspirades), i el concurs de dues excel·lents actrius, com són la Marta Marco i la Judit Farrés.

Un quadrilàter de sorra i dues persones que hi apareixen i no saben com ni perquè. Comencen a fer-se preguntes, la més important de les quals és: quan trigarem a sortir? Hi ha algú allà afora? Hem comès algun error imperdonable i això és el càstig? I el que sobra és el temps, acompanyat de l'absoluta pèrdua de les necessitats físiques més elementals, com ara el menjar, evacuar, fred, son...

Tot avança i com que temps i res per a fer, solen ser iguals a pensar i pensar (i potser massa) ens trobarem amb un seguit de situacions d'una gran dualitat: fugir de les convencions de la societat d'on han sortit involuntàriament, reconstruir mites, normes i creences per a sentir-se més segures i emparades, la confrontació o l'atracció salvatge entre elles, cridar els qui (potser) són fora i després negar-ho tot... Fins i tot els canvis sobtats d'alguna d'elles, la dominació i submissió com a acte de supervivència enmig de la bogeria... i alhora tot traslladable a situacions reals de la nostra vida, o que hem observat en el nostre dia a dia.

Reflexions molt profundes de l'ésser humà, servides fredes, en absència d'un autèntic argument que ens introdueixi a elles mitjançant situacions recognoscibles. Una mica cru, i una mica subjugador, comprimit en poc més d'una hora.

Comparable a un 'Tot esperant Godot' i impregnat d'un existencialisme dramàtic, no sempre ben resolt en els temps i les expressions del cos de les actrius.

Està clar que és un gran repte, unes reflexions (en aquest cas, un veritable mirall) molt valuoses sobre els nostres dimonis i déus, però com dic, sense un argument mínimament conductor, es fan difícils d'anar assimilant mentre veiem l'obra, i encara més difícils de recordar quan sortim de la sala. I és una llàstima, perquè talent no li falta a cap de les intervinents, actrius, directora i autora, per a fer un text que ens 'portés a l'hort' amb més gràcia, sobretot per sortir de la sala amb una valuosa vivència a les butxaques.