La nostra parcel·la

informació obra



Direcció:
Lara Díez Quintanilla
Dramatúrgia:
Lara Díez Quintanilla
Ajudant de direcció:
Ramon Bonvehí Rosich
Intèrprets:
Judit Farrés, Marta Marco
So:
Judit Farrés, Efrén Bellostes
Il·luminació:
CUBE.ez
Escenografia:
CUBE.ez
Vestuari:
Catou Verdier
Assesor de moviment:
Fàtima Campos
Sinopsi:

Una trobada genuïna? Una situació distòpica? Així comença La nostra parcel·la, de l’actriu i dramaturga Lara Díez Quintanilla. Una peça irònica que posa sota el microscopi el neguit existencial i l’absurditat del comportament humà quan volem donar-hi resposta.

A partir del 13 de març, a través de la Sala Online del Lliure.

Crítica: La nostra parcel·la

26/10/2020

Ofegats a la parcel·la de la nostra existència

per Martí Figueras

La base de la humanitat sempre ha estat el progrés. Evolucionem sempre cap a un nou lloc que ens transforma socialment. Sigui per la religió, per la indústria o fins i tot per la filosofia, en vint-i-un segles hem arribat a un punt crític. Potser és un nou punt crític i el superarem. Però ara per ara, sigui per la pandèmia, el canvi climàtic, per les constants amenaces d’una nova Gran Guerra o, vés a saber, per l’impacte d’un meteorit a la Terra, sembla que s’està escurçant cada cop més la vida en aquest planeta. I això per què? Com hem estat tan estúpids per estar a punts de carregar-nos el nostre ecosistema? Si estem així és perquè hem anat a veure La nostra parcel·la de la Lara Díez Quintanilla al Teatre Lliure i ens hem posat molt existencialistes.

Sobre l’arena del quadrilàter es fon la llum i torna a prendre’s. Hi ha dues dones a cada punta. Perdudes. Fa un segon estaven a un altre lloc i ara han aparegut aquí. El primer raonament lògic? Les han raptat i les tenen segrestades aquí. Després adopten un punt de vista més metafísic: han mort i aquell espai és com els llimbs. Però morim per acabar en un lloc que no té cap sentit ni relació amb el que has viscut, es pregunten. No cal ni un minut per entendre que estem davant d’un nou relat existencialista que critica i fa paròdia (seriosa) de la manera de viure i construir les nostres relacions. Però no és la primera obra en la qual Lara Díez tracta qüestions de caràcter existencialista. Prèviament hi hagut Omplint el buit i Les oblidades. Entre les tres configuren la trilogia El buit de la parcel·la oblidada.   

A l’arena, dues actrius (Marta Marco i Judit Farrés) entregades en cos (molt de cos) i ànima als exercicis teatrals que se succeeixen al llarg de l’hora i quart que dura la funció. I és que en aquesta parcel·la s’hi juga molt a fer teatre, aquella essència del teatre que s’ensenya a les escoles a través d’improvisacions. Com si les dues dones rebessin una sèrie d’indicacions per part de la mestra que limitessin el caràcter dels personatges, els seus objectius i l’espai per on es mouen. Aquesta percepció que, en un principi, un pugui prendre’s com si fos una obra dirigida a alumnes de primer curs de teatre, pren sentit per acumulació. A mesura que es concatenen les escenes pren cos l’absurditat de tot plegat i la fa més interessant perquè planteja conflictes i drames que demanen una resolució al llarg de l’obra. Però sense deixar de ser, essencialment, un gran exercici de text i cos.

La nostra parcel·la és essencialment teatral en la forma i en el contingut és desolador. Aquestes dues dones parteixen de zero per construir un nou món i no se’n surten mai. Passen per tots els estadis: la racionalització i l’establiment de les normes; la revolució i trencament de les normes, l’acceptació de la culpa; la creença en algú o quelcom que té el poder de fer-les sortir d’allà, etc. Però igual que en la humanitat res és etern, aquestes dues dones van desapareixent i sent substituïdes per altres (clons d’elles mateixes) que adopten nous rols (o s’agafen als imposats per la companya que porta més temps). Aquesta dinàmica d’aparicions i desaparicions genera dinamisme i provoca encara més preguntes als mateixos personatges (i en el públic) que sent conscients del joc tracten de teixir una comunicació entre totes les rèpliques que aniran apareixent. I sols a través de la consciència col·lectiva, d’anar sumant noves conductes absurdes, d’assumir nous mantres, arribaran a la conclusió que l’únic final és la pròpia mort, el suïcidi. O ni tan sols així

No s’entendria aquesta obra sense l’aportació escenogràfica de l’estudi Cube.bz. Les seves aportacions tecnològiques espacials ja s’han deixat notar en espectacles teatrals de Cabosanroque (Dimonis), Jordi Casanovas (Valenciana) o Albert Pla (Miedo), entre altres. Però també han muntat els xous de la Rosalía. A la parcel·la de la Lara Díez són essencials per acompanyar les transicions de les escenes, aquelles on veiem les dues dones repetir obcecades les seves accions, mentre un seguit d’ombres i llums es projecten sobre elles. La plataforma de llums led zenital que construeix Cube.bz aporta un ritme indispensable a cop de flaix, sobretot al tram final. La banda sonora, d’altra banda, crea textures electròniques que apuntalen els estats anímics en què es troben les dues dones (ràbia, seducció, desesperació).

I per últim, però no menys valorable, hi ha les interpretacions de la Marta Marco i la Judit Farrés, dues dones que accepten el repte de tornar a jugar a fer teatre. Posar-se al servei d’aquesta història deu haver estat realment molt divertit per aquestes dues actrius, perquè els permet fer diversos personatges que passen per diferents arcs emocionals sense haver de rascar molt en les emocions sinó més aviat en el moviment i l’ocupació d’un espai.

I tanmateix no és fàcil veure un espectacle com La Nostra Parcel·la amb la que està caient. L’impacte és més directe, ja que hem viscut confinats en unes parcel·les (i hi viurem?) sota ordre d’uns personatges que es dirigien a través nostre a través d’una pantalla. Vivim en una època tan absurda i tan certa que poder esbossar mig somriure congelat al teatre per una obra tan existencialista és d’agrair.