Yes, potser

informació obra



Intèrprets:
Txabi Grass
Autor:
Marguerite Duras
Companyia:
A3
Traducció:
Albert Tola
Dramatúrgia:
Andrea Segura
Direcció:
Andrea Segura, Paco Paricio
Escenografia:
Roger Orra
Vestuari:
Agatha Cape
Il·luminació:
Roger Orra, Andrea Segura
So:
Raquel Tomàs, Jordi Pascual
Text:
Sinopsi:

'Yes, peut-être' és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de memòria constant que torna una i altre vegada al llarg de la història endinsant-nos en l’horror de la catàstrofe. Només dues dones i un soldat, sense noms ni memòria, figuren com a supervivents d’un conflicte apocalíptic nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics, elles procuraran recuperar el seu llenguatge i la història a partir d’elles mateixes, de l’altre, del ‘nosaltres’.

Crítica: Yes, potser

27/10/2017

Arrossegar els peus pel desert més abrupte

per Jordi Bordes

Es traca d'una proposta a cavall del teatre de l'absurd i la ucronia. Marguerite Duras se suma a l'univers que Fernando Arrabal ja va imaginar a Fando y Lis el 1955. I el mateix Samuel Beckett va construir uns personatges sarcàsticament tràgics a Dies feliços (1960). Aquesta peça de Duras, del 1968, beu molt d'aquells personatges però introdueix la fragmentació del llenguatge, com a la darrera de les crisis en la relació entre unes desconegudes. 

Duras proposa que siguin dues dones les que portin la discussió. De fet, no hi ha conflicte. Parlen d'una amenaça externa i com la gent és tancada en espais per por d'uns i altres. El soldat que han alliberat d'uns d'aquests camps és com el Willie de Beckett: es pot moure però tota la seva coreografia és de patiment, angoixant, gutural. La posada en escena d'A3 és molt despullada. Amb una llepada de sorra que creua l'escenari i unes llums que potencien les llargues ombres. El seu és un desert amb molt poca esperança, abrupte, fruit d'una explosió nuclear. L'esperança només es port trobar en la lluita de les dues dones en trobar sortides, recomposar la geografia del llenguatge, refer ponts i confiances amb el desconegut. El discurs, entretallat, té un cert to sarcàsticament tràgic. Res és còmode, tot és  desesperant. Aquestes rèpliques no coincideixen, es diuen des d'espais mentals diferents i provoquen una estranyesa al públic: es trenca la duresa del text amb una alenada absurda. És un teatre de l'absurd ben allunyat del món quotidià, forçosament. 

Duras és una autora de forta personalitat que atorga un paper d'igualtat a les dones a escena. No es un teatre còmode, plaent. Recentment, es va representar La música segona al Maldà. Explicava com una parella es retroba al seu primer hotel per signar els papers del divorci. És una peça escrita tres anys abans, que ja avançava aquest univers (dins dels personatges i espais realistes) de personatges en destrucció, incapaços de rebel·lar-se al destí. En la versió, que impulsa A3 (Andrea Segura, directora i dramaturga; Albert Tola, traductor; i Alícia González Laá, actriu) es poden trobar restes de l'actualitat en els pantalons esfilagarsats dels intèrprets. Apareix, si més no, un "155" en un camal dret que no pot ser casualitat: El desert és agònic, llarg, però l'esperança (l'única sortida pels personatges) és travessar-lo i enfrontar-se als oceans desconeguts.

Trivial