Situem-nos. Fem un viatge cap a aquell moment dels anys 60 del passat segle en el
qual totes les revolucions semblaven possibles. La revolució sexual disposada a
trencar tots els tabus i difondre les virtuts de l’amor lliure . La revolució
psicodèlica disposada a descobrir-te que quan la realitat no funciona com cal sempre et queda el recurs d’al·lucinar una
realitat millor. La revolució maoista decidida a convertir el Llibre Vermell
del Gran Timoner en lectura obligatòria : quin bon profit li treia al tema un Godard també adscrit llavors a les ensenyances de Mao, a la seva
emblemàtica pel·lícula “Le Chinoise”, estrenada l’estiu del 67!. Sense oblidar-nos de la revolució hippie -pau i amor, germans!- ficada de ple a l’era
d’Aquarius , tal i com ens recorda la gloriosa revisió del musical “Hair” que
ara mateix es pot veure a Londres. I ja sabeu com acabava “Hair”: amb la guerra
de Vietnam deixant al seu pas un cadàver més dels mols que va provocar aquell
conflicte bèl·lic. Tot recordant també de pas que pocs cops, una guerra ha
suscitat un moviment de repulsa tan universal com aquella guerra en la qual es
visualitzava de forma diàfana l’eterna lluita entre l’imperialisme depredador i
la fúria del poble colonitzat que sembla tenir totes les de perdre, però sap
plantar-li cara al Goliat imperial , i al final ,fins i tot troba la forma
d’enderrocar-lo .
Sense Vietnam, sense el rebuig generalitzat
que provocava aquella guerra, i sense el molt actiu compromís que una gran part
de la intel·lectualitat europea havia adoptat per tal de condemnar aquella
guerra i analitzar els mecanismes de poder que l’havien posat en marxa, seria
impossible entendre aquest text que Marguerite Duras va estrenar al gener del
68. És a dir, tot just uns mesos abans que els estudiants de París es posessin
a buscar la platja sota les llambordes de la ciutat, els obrers vinguessin a
afegir-se a la festa revolucionaria que va esclatar al maig, i el general De
Gaulle veies perillar com mai abans havia passat el seu poder teòricament
intocable.
El soldat amnèsic i perdut que Duras situa al
bell mig de la seva post apocalíptica tragicomèdia absurda, és sens dubte un
soldat que s’ha mogut per entre els
arrossars vietnamites. Més encara, si tenim en compte que l’autora de “L’amant”,
va néixer ben a prop d’aquells mateixos arrossars, ni més ni menys que a la
ciutat de Saigon. Indoxina va ser l’escenari en el qual va transcórrer la
infància i l’adolescència de Duras, abans que la futura creadora del guió de
“Hiroshima mon amour” fes el viatge de tornada cap a les arrels franceses, i es
posés a militar a la Resistència quan París , s’havia convertit en un afegit
més del Tercer Reich.
“Yes, potser” és en aquest sentit una obra
difícil de separar del context en el qual va néixer. I per això mateix, quan al
muntatge de l’obra dirigit per Andrea Segura aquest soldat universal amb ADN
vietnamita es posa a cantar l’himne nacional espanyol per després – i potser,
per no ferir susceptibilitats- posar-se a cantar també Els Segadors, sents que
hi ha alguna cosa que grinyola , en aquest forçat exercici d’adaptació a una
realitat que ens resulti més propera que aquella altra lligada als orígens del
text. Com, deixant de banda aquest aspecte, sents també que alguna cosa
grinyola ja en el mateix punt de partida de l’espectacle, en les paraules
escrites per la Duras. Una autora a la qual trobo admirable, quan , posem pel
cas, ens visualitza l’abisme que pot existir entre els significats de les
paraules i els significants que ens transmeten les imatges , a la seva pel·lícula
“India Song”. O quan converteix la desolació atòmica en metàfora de la
desolació amorosa ( o potser és a l’inrevés?) , a la ja esmentada “Hiroshima
mon amour”. O –tornat a un altre títol ja esmentat i tremendament popular- quan
s’endinsa sense pietat en la memòria dels propis records personals a “L’amant”.
Però la Duras admirable d’aquests casos, no l’acabo jo de trobar en aquest
aplicat exercici d’escriptura beckettiana que en cap cas aconsegueix apropar-se
a l’abisme de l’existència i a demolidor humor soterrat propi del gran Samuel.
“Yes, potser”, es converteix així en un espectacle un xic arqueològic. Vàlid,
en la mesura que ens serveix per recuperar una obra poc coneguda a casa nostra
d’una escriptora essencial . Vàlid, perquè – deixant a part les sobrants picades d’ullet- , Segura transmet
acuradament les intencions de la Duras, i el seu trio interpretatiu s’implica a
fons amb la proposta. Però limitat, pel que fa
a l’impacte real que l’obra pugui produir ara
mateix: hem vist masses grans obres de Beckett i hem visitat masses anti
utopies post apocalíptiques que han arrasat el món i fins i tot, han arrasat la
seva memòria històrica, com per quedar tocats per aquesta.
