Yes, potser

informació obra



Intèrprets:
Txabi Grass
Autoria:
Marguerite Duras
Companyia:
A3
Traducció:
Albert Tola
Dramatúrgia:
Andrea Segura
Direcció:
Andrea Segura, Paco Paricio
Escenografia:
Roger Orra
Vestuari:
Agatha Cape
Il·luminació:
Roger Orra, Andrea Segura
So:
Raquel Tomàs, Jordi Pascual
Text:
Sinopsi:

'Yes, peut-être' és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de memòria constant que torna una i altre vegada al llarg de la història endinsant-nos en l’horror de la catàstrofe. Només dues dones i un soldat, sense noms ni memòria, figuren com a supervivents d’un conflicte apocalíptic nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics, elles procuraran recuperar el seu llenguatge i la història a partir d’elles mateixes, de l’altre, del ‘nosaltres’.

Crítica: Yes, potser

15/11/2017

Duras es posa beckettiana i vietnamita, en aquest text post apocalìtic molt marcat pel moment en el qual va ser concebut

per Ramon Oliver

Situem-nos. Fem un viatge cap a aquell moment dels anys 60 del passat segle en el qual totes les revolucions semblaven possibles. La revolució sexual disposada a trencar tots els tabus i difondre les virtuts de l’amor lliure . La revolució psicodèlica disposada a descobrir-te que quan la realitat no funciona com cal  sempre et queda el recurs d’al·lucinar una realitat millor. La revolució maoista decidida a convertir el Llibre Vermell del Gran Timoner en lectura obligatòria : quin bon  profit li treia al tema  un Godard també adscrit llavors  a les ensenyances de Mao, a la seva emblemàtica pel·lícula “Le Chinoise”, estrenada  l’estiu del 67!.  Sense oblidar-nos de la  revolució hippie  -pau i amor, germans!- ficada de ple a l’era d’Aquarius , tal i com ens recorda la gloriosa revisió del musical “Hair” que ara mateix es pot veure a Londres. I ja sabeu com acabava “Hair”: amb la guerra de Vietnam deixant al seu pas un cadàver més dels mols que va provocar aquell conflicte bèl·lic. Tot recordant també de pas que pocs cops, una guerra ha suscitat un moviment de repulsa tan universal com aquella guerra en la qual es visualitzava de forma diàfana l’eterna lluita entre l’imperialisme depredador i la fúria del poble colonitzat que sembla tenir totes les de perdre, però sap plantar-li cara al Goliat imperial , i al final ,fins i tot troba la forma d’enderrocar-lo .

Sense Vietnam, sense el rebuig generalitzat que provocava aquella guerra, i sense el molt actiu compromís que una gran part de la intel·lectualitat europea havia adoptat per tal de condemnar aquella guerra i analitzar els mecanismes de poder que l’havien posat en marxa, seria impossible entendre aquest text que Marguerite Duras va estrenar al gener del 68. És a dir, tot just uns mesos abans que els estudiants de París es posessin a buscar la platja sota les llambordes de la ciutat, els obrers vinguessin a afegir-se a la festa revolucionaria que va esclatar al maig, i el general De Gaulle veies perillar com mai abans havia passat el seu poder teòricament intocable.

El soldat amnèsic i perdut que Duras situa al bell mig de la seva post apocalíptica tragicomèdia absurda, és sens dubte un soldat que  s’ha mogut per entre els arrossars vietnamites. Més encara, si tenim en compte que l’autora de “L’amant”, va néixer ben a prop d’aquells mateixos arrossars, ni més ni menys que a la ciutat de Saigon. Indoxina va ser l’escenari en el qual va transcórrer la infància i l’adolescència de Duras, abans que la futura creadora del guió de “Hiroshima mon amour” fes el viatge de tornada cap a les arrels franceses, i es posés a militar a la Resistència quan París , s’havia convertit en un afegit més del Tercer Reich.

“Yes, potser” és en aquest sentit una obra difícil de separar del context en el qual va néixer. I per això mateix, quan al muntatge de l’obra dirigit per Andrea Segura aquest soldat universal amb ADN vietnamita es posa a cantar l’himne nacional espanyol per després – i potser, per no ferir susceptibilitats- posar-se a cantar també Els Segadors, sents que hi ha alguna cosa que grinyola , en aquest forçat exercici d’adaptació a una realitat que ens resulti més propera que aquella altra lligada als orígens del text. Com, deixant de banda aquest aspecte, sents també que alguna cosa grinyola ja en el mateix punt de partida de l’espectacle, en les paraules escrites per la Duras. Una autora a la qual trobo admirable, quan , posem pel cas, ens visualitza l’abisme que pot existir entre els significats de les paraules i els significants que ens transmeten les imatges , a la seva pel·lícula “India Song”. O quan converteix la desolació atòmica en metàfora de la desolació amorosa ( o potser és a l’inrevés?) , a la ja esmentada “Hiroshima mon amour”. O –tornat a un altre títol ja esmentat i tremendament popular- quan s’endinsa sense pietat en la memòria dels propis records personals a “L’amant”. Però la Duras admirable d’aquests casos, no l’acabo jo de trobar en aquest aplicat exercici d’escriptura beckettiana que en cap cas aconsegueix apropar-se a l’abisme de l’existència i a demolidor humor soterrat propi del gran Samuel. “Yes, potser”, es converteix així en un espectacle un xic arqueològic. Vàlid, en la mesura que ens serveix per recuperar una obra poc coneguda a casa nostra d’una escriptora essencial . Vàlid, perquè – deixant a part les sobrants  picades d’ullet- , Segura transmet acuradament les intencions de la Duras, i el seu trio interpretatiu s’implica a fons amb la proposta. Però limitat, pel que fa

a l’impacte real que l’obra pugui produir ara mateix: hem vist masses grans obres de Beckett i hem visitat masses anti utopies post apocalíptiques que han arrasat el món i fins i tot, han arrasat la seva memòria històrica, com per quedar tocats per aquesta.


Trivial