Yes, potser

informació obra



Intèrprets:
Txabi Grass
Autor:
Marguerite Duras
Companyia:
A3
Traducció:
Albert Tola
Dramatúrgia:
Andrea Segura
Direcció:
Andrea Segura, Paco Paricio
Escenografia:
Roger Orra
Vestuari:
Agatha Cape
Il·luminació:
Roger Orra, Andrea Segura
So:
Raquel Tomàs, Jordi Pascual
Text:
Sinopsi:

'Yes, peut-être' és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de memòria constant que torna una i altre vegada al llarg de la història endinsant-nos en l’horror de la catàstrofe. Només dues dones i un soldat, sense noms ni memòria, figuren com a supervivents d’un conflicte apocalíptic nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics, elles procuraran recuperar el seu llenguatge i la història a partir d’elles mateixes, de l’altre, del ‘nosaltres’.

Crítica: Yes, potser

17/11/2017

Humor Apocalíptic

per Ferran Baile

Escrita en 1968, justo antes de esclatar el conflicte al mes de maig d´aquell any, va ser el seu debut com a directora. Junt a altres dues obres, Le Shaga-1965 y Les eaux et Forêts-1968, formen part de la seva trilogia còmica del llenguatge dramàtic.

En un paisatge apocalíptic, un continent desert desprès d´un conflicte nuclear que ha acabat amb tot tipus de civilització, coincideixen dues dones i un soldat.  Brutes, colpides pel desastre, emmascarades (duen màscares de gas), sobrepassades pels esdeveniments i desorientades han perdut el sentit de la memòria i funcionen com autòmats, responent a puntuals estímuls i amb una parla inconnexa.  Yes, potser, és una recorrent asseveració imprecisa.

El fanatisme i la megalomania dels que ostenten els poders han portat al suïcidi col.lectiu, també el d´ells. Sols la memòria històrica, no manipulada, amb voluntat d´analisi per aprendre, comprendre i curar-se de no repetir els errors ens pot salvar de la cobdícia desfrenada i de l´autodestrucció.

Des d´aquesta perspectiva, l´obra no ha perdut actualitat. Encara ens deixem empresonar per banderes, himnes, pàtries i lemes-idees i conceptes precuinats (que repetim en massa com cotorres). Encara tendim a creure més que a pensar i sentim la necessitat de tenir mites i herois als que seguir cegament.

El traductor del text, el dramaturg Albert Tola (autor del memorable muntatge, Niño fòsil-Teatre Tantarantana-2014), en una breu conversa post-funció ens va il.lustrar en una breu conversa sobre alguns aspectes del muntatge. Els himnes de Espanya i Catalunya que canta el soldat moribund, que respon sols a impulsos que li activen el subconscient,  no han estat un caprici de la directora Andrea Segura. Marguerite Duras va deixar escrit que els himnes haurien de ser els de cada país on es representa. Sona també mig cantussejada la Internacional i la Marsellesa i l´uniforme del soldat porta escrit paraules que han mobilitzat i enervat masses en conflicte, God (Deu), Pàtria, Llibertat, Igualtat i Fraternitat…

Alicia Conzález Laá, un cop més, destaca en l´apartat interpretatiu amb aquest ulls i rostre tan expressius que el maquillatge embrutit de la cara, ressalten. Ben acompanyada per Anna Casas i Txabi Grass, que amb un notable esforç corporal interpreta al soldat que tret dels himnes, quasi be ni diu paraula però manté una gran expressivitat corporal estàtica.

Una curiositat, gens banal, que dona a conèixer altres aspectes de la Duras dramaturga i farà les delícies dels amants del teatre de l´absurd. La duració és d´una hora i deu minuts.

Marguerite Duras (Saigón, 1914-París 1996), és (els artistas perduren a travers de les seves obres), una excepcional escriptora (Moderato cantábile, India Song, Un dique contra el Pacífico, El amante..), guionista (Hiroshima, mon amour..), dramaturga (Savannah Bay, Le Square..), directora de cine (India Song, Le camión, Les enfants...) i una de les intel.lectuals franceses més influents de la seva época.   

Text. ferranbaile@gmail.com

   


Trivial