Escrita en 1968,
justo antes de esclatar el conflicte al mes de maig d´aquell any, va ser el seu
debut com a directora. Junt a altres dues obres, Le Shaga-1965 y Les eaux et
Forêts-1968, formen part de la seva trilogia còmica del llenguatge dramàtic.
En un paisatge
apocalíptic, un continent desert desprès d´un conflicte nuclear que ha acabat
amb tot tipus de civilització, coincideixen dues dones i un soldat. Brutes, colpides pel desastre, emmascarades
(duen màscares de gas), sobrepassades pels esdeveniments i desorientades han
perdut el sentit de la memòria i funcionen com autòmats, responent a puntuals
estímuls i amb una parla inconnexa. Yes,
potser, és una recorrent asseveració imprecisa.
El fanatisme i la
megalomania dels que ostenten els poders han portat al suïcidi col.lectiu,
també el d´ells. Sols la memòria històrica, no manipulada, amb voluntat
d´analisi per aprendre, comprendre i curar-se de no repetir els errors ens pot
salvar de la cobdícia desfrenada i de l´autodestrucció.
Des d´aquesta
perspectiva, l´obra no ha perdut actualitat. Encara ens deixem empresonar per
banderes, himnes, pàtries i lemes-idees i conceptes precuinats (que repetim en
massa com cotorres). Encara tendim a creure més que a pensar i sentim la necessitat
de tenir mites i herois als que seguir cegament.
El traductor del
text, el dramaturg Albert Tola
(autor del memorable muntatge, Niño fòsil-Teatre
Tantarantana-2014), en una breu conversa post-funció ens va il.lustrar en una
breu conversa sobre alguns aspectes del muntatge. Els himnes de Espanya i
Catalunya que canta el soldat moribund, que respon sols a impulsos que li
activen el subconscient, no han estat un
caprici de la directora Andrea Segura.
Marguerite Duras va deixar escrit que els himnes haurien de ser els de cada
país on es representa. Sona també mig cantussejada la Internacional i la
Marsellesa i l´uniforme del soldat porta escrit paraules que han mobilitzat i
enervat masses en conflicte, God (Deu), Pàtria, Llibertat, Igualtat i Fraternitat…
Alicia Conzález Laá, un
cop més, destaca en l´apartat interpretatiu amb aquest ulls i rostre tan expressius
que el maquillatge embrutit de la cara, ressalten. Ben acompanyada per Anna Casas i Txabi Grass, que amb un notable esforç corporal interpreta al
soldat que tret dels himnes, quasi be ni diu paraula però manté una gran expressivitat
corporal estàtica.
Una curiositat, gens
banal, que dona a conèixer altres aspectes de la Duras dramaturga i farà les
delícies dels amants del teatre de l´absurd. La duració és d´una hora i deu
minuts.
Marguerite Duras
(Saigón, 1914-París 1996), és (els artistas perduren a travers de les seves
obres), una excepcional escriptora (Moderato
cantábile, India Song, Un dique contra el Pacífico, El amante..), guionista
(Hiroshima, mon amour..), dramaturga
(Savannah Bay, Le Square..),
directora de cine (India Song, Le camión,
Les enfants...) i una de les intel.lectuals franceses més influents de la seva época.
Text. ferranbaile@gmail.com
