Àngels Gonyalons diu que es regenera com a actriu treballant amb intèrprets de noves generacions, com li ha passat recentment amb el celebrat musical «L'alegria que passa». El fet és que, si continua així, donant-los tres voltes amb la seva energia cada vegada que comparteix escenari amb ells, potser aviat no en quedaran gaires, de joves vull dir, perquè els acabarà esgotant un darrere l'altre.
Tot aquest doll a raig d'energia que desprèn sempre l'actriu es repeteix sense restriccions de cap mena en aquest espectacle de petit format però de gran ambició argumental creat per l'AKA, una de les companyies emergents que no ha parat de despuntar des del seu espectacle «Also Known As», capitanejada pel tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusellas.
Els protagonistes de l'obra són només tres: una mare executiva i benestant que es planteja fer un gir radical a la seva vida; un fill a la vintena, gai, consentit i criat en la desmesura; i un amic amb pretensions d'amistançat de cap de setmana, també gai, a la ratlla dels trenta-cinc, que topa amb la relació irada, d'amor i odi, i eixelebrada de la mare i el fill que acaba de conèixer. I fins aquí puc parlar. Perquè «Llegat» fa un salt des de la festa esbojarrada —que arrenca amb Àngels Gonyalons traient a la pista tres o quatre espectadors de primera fila— a propinar un cop de puny a l'estómac, tan inesperat com eficaç dramàticament. I, com deia, s'imposa el mutis per respecte als futurs espectadors.
El dramaturg argentí Daniel J. Meyer (Buenos Aires, 1982), establert de fa temps a Catalunya, ha creat una trama en clau de road-movie farcida d'una extensa i suggerent banda sonora, arranjada per a l'ocasió, a vegades com un poupurri, que va de Romina&Albano, a Robbie Williams, Elton John, Olivia Newton John a «Xanadu», Take That o Mika (gràcies documentalista!).
Tot plegat fa que l'obra «Llegat» es converteixi en una mena de guió cinematogràfic com si s'abeurés més de les fonts de la pantalla que no pas de les de les convencionals taules teatrals. I això, esclar, li atorga un aire dinàmic, d'escenes curtes, de foscos i canvis d'espai sense moure's de l'espai establert, centrat al principi del muntatge per un envelat transparent circular on s'entreveuen els primers contactes de la parella gai, això sí, discretament insinuats, sense que calgui fer ús d'aquell parell de rombes de l'antiguitat que advertia de contingut compromès.
Aquesta és una posada en escena que s'anirà repetint al llarg de l'hora i tres quarts, amb una estructura escenogràfica multiús, que tant serveix de catre domèstic, com de llit d'hotel, com de furgoneta de viatge, passant per algunes atraccions de Port Aventura i enfilant-se al Dragon Khan, que és en certa manera el ritme frenètic que la companyia també imprimeix a l'obra. Però no oblidem que fins i tot el Dragon Khan té un moment en el seu recorregut per posar el fre de mà, alentir la marxa, deixar respirar fons, prendre alè i permetre la recuperació per tornar a començar.
Al costat d'una pletòrica Àngels Gonyalons que fa evolucionar el seu personatge (el de la Clara) des de l'eufòria a la decrepitud —i no desvelo res que no pugui desvelar— hi ha el caràcter adolescent del seu fill (Oriol), interpretat per un no menys enèrgic i eclèctic Pau Oliver (també destacat intèrpret de «L'alegria que passa»), negat aquí per entrar a la maduresa, que manté la rebel·lia pròpia d'una generació de “teenagers” que han perdut el nord, quan no hi el pare, que no han trobat l'escalf de la mare i que busquen en l'amistat més adulta i improvisada allò que no han rebut al fogar de casa. És el que li passa a l'Oriol, que es repenja en la figura del tercer personatge (Javi), que interpreta l'actor Marc Pociello, i que, sense proposar-s'ho, acaba sent el suport intermediari del drama personal de la mare i el fill en què es converteix «Llegat».
Hi ha llegats enverinats. I el que la Clara ha ideat per al seu fill Oriol és un d'aquests. Hi ha llegats que defugen el paternalisme i que pretenen que serveixin de punt d'arrencada ni que sigui amb una bufetada per redreçar de nou el camíde qui el rep. Hi ha llegats, com el de la ficció dels personatges de la Clara per al seu fill Oriol que deixen empremta i que molts espectadors s'emportaran a casa pensant segurament que, contràriament al que es diu, no sempre cal anar a cal notari per fer testament. N'hi ha prou de llegar un model que passa per viure plenament fins a l'última alenada. (...)
