“La música i el moviment sempre estan presents quan escric. No puc imaginar una obra sense saber com sona o, com a mínim, quin color sonor tindrà i quina qualitat de moviment es percep en ella ”. Això deia Daniel J. Meyer ja fa cert temps , quan va redactar un resum biogràfic i va definir els trets bàsics del seu estil per a la publicació “Contexto Teatral”. Doncs queda demostrat que allò que va deixar dit llavors l’autor de la celebrada “A.K.A. (Also Know As)” continua guiant les seves passes creatives, perquè la seva nova obra en va plena a vesar tant de música (de fet, algú m’ha arribat a dir que hi veu aquí la matèria prima per fer-ne un bon musical, un gènere que, començant per la cada dia més gran Gonyalons, dominen a la perfecció els tres protagonistes del muntatge) , com de moviment ( físic i emocional). Això de la música es fa ja palès tot just quan s’apaguen els llums de la sala, i una híper animada Gonyalons, ficada en la pell d’un personatge que li permet recórrer amb gran talent una molt variada gamma de registres, se’ns presenta copa en mà , engrescant els amics que es troben entre el públic a afegir-se a la festa coreogràfica que s’ha muntat. Tot plegat ,mentre sona una banda sonora d’aquelles que et poden fer sentir com si res que has viatjat unes quantes dècades cap en darrera, tot i que , evidentment, temes com ara “La Dolce Vita” o “Love Is in the Air” continuïn formant part de la playlist de, com a mínim, un parell de generacions. Més en davant, fins i tot podrem gaudir d’aquell cim de la cultura pop més orgullosament kitsch que és “Xanadu”, una horrible pel·lícula que amb el temps ha acabat convertint-se en objecte de culte i donant origen a un molt engrescador musical Off Broadway. I que aquí serveix per a que l’Àngels i el seu fill escènic, Pau Oliver , ens demostrin que dominen més que bé l’art de ballar calçant patins, i ens ofereixin un dels moments més divertidament engrescadors de l’espectacle.
Però ,deixant de banda el moviment coreogràfic, aquest “Llegat” en va sobrat de moviment perquè, com descobrirem molt aviat ( i com haurà d’assumir un fill amb ben poques ganes d’omplir la seva motxilla i anar-se d’imprevist a fer un viatge en furgoneta amb la seva detestada mare), som davant una veritable road movie. I ja sabeu com són les road movies: en elles, i mentre els personatges canvien constantment de paisatge, van experimentant també el que suposa anar canviant la imatge que tenien del seu o dels seus companys de viatge, i la imatge que tenien d’ells mateixos. Tota road movie en té quelcom de viatge iniciàtic, fins i tot quan , a l’iniciar-se el trajecte, pugui semblar que es tracta d’un viatge forçat cap el no res, o cap un d’aquests crepuscles vitals i /o paisatgístics que tan bé queden en pantalla. Val a dir que en aquest cas, els paisatges els haureu de posar vosaltres amb la vostra imaginació . Però gràcies a l’afinada direcció de Montse Rodríguez Clusella i a l’entusiasta treball del trio protagonista, no us costarà gens sentir que passeu com si res d’apropar-vos a l’Alhambra granadina, a sentir que l’estomac se us remou donant vertiginosos bots per culpa del Dragon Khan. I la mobilitat viatgera d’aquesta mare i aquest fill , ve acompanyada en tot moment per la mobilitat dramatúrgica d’un text que , com si fos el guió d’una peli , ens porta constantment d’un lloc cap a l’altre. Ja per començar , saltem de la festa (festa de comiat, per cert) que té muntada la Clara, la mare, , a la festa eròtica-afectiva que comencen a muntar-se el fill, l’Oriol ( un noi de vint anys) i el Javi ( trenta-sis” tacos” molt ben portats) , el tercer personatge d’aquesta història; un personatge també excel·lentment interpretat per Marc Pociello que carrega alhora amb el seu propi un xic feixuc llegat ple d’incerteses. Al local d’ambient en el qual s’han conegut aquests dos, el tecno s’imposa a “La dolce vita” . I del local d’ambient , saltem a l’hotel de luxe en el qual podran desfermar la seva passió , que passa com si res del “polvo” d’una nit a quelcom potser una mica més complex. Doncs, en aquests ràpids salts inicials, ja hi trobem escenificats no solament la xarxa de vincles que s’anirà establint entre el trio, sinó també l’estructura narrativa que seguirà tot el text.
Però aquest tram inicial, també ens està ja alhora donant bones pistes de l’habilitat amb la qual Meyer ha construït una obra disposada a conquerir públics d’edat, tarannà i gustos musicals ben diferents. Una obra que, enlloc d’adreçar-se en primera instància a l’espectador adolescent o prou jove com per a tenir encara molt present l’adolescència i la primera joventut ( cas de l’estupenda “A.K.SA.” o de la fallida “Scratch”) es presenta com a obertament intergeneracional. Una obra que, enlloc d’adreçar-se cap a racons cada cop més foscos com passava a “A.K.A.”, tot i poder situar-se al llindar del drama opta també obertament per la comèdia positiva que condueix la seva furgo dramatúrgia cap a un horitzó esperançador. Una obra que també a nivell musical sap regalar les orelles del més heterogeni públic. I una obra d’estructura molt més clàssica que altres del mateix Meyer , en la qual la gran revelació que ho canvia tot es veu venir de lluny, perquè tots hem vist prou road movies com per a intuir el recorregut que seguirà l’itinerari. Però en la qual ,i com passa sempre amb les bones narracions escrites o filmades o representades a un escenari, no importa gens ni mica que intueixis cap on va tot, perquè el viatge proporciona prou plaer com per fer-lo de nou ben a gust. Esclar que el viatge seria ben bé una altra cosa, si no el féssim en companyia d’aquesta tres magnífics companys de viatge. Que entre la sensacional Gonyalons i l’excel·lent Pau Oliver hi ha bona química, ja s’intuïa al musical “L’alegria que passa”, en el qual, per cert, en Pau també feia (en aquell cas, a estones) de fill de l’Àngels. Però aquí la química funciona a tot gas, i, lògicament, va creixent cada cop més, a mesura que els seus personatges es van coneixent cada cop més, i les defenses de tots dos ( les defenses iròniques o directament sarcàstiques o verbalment agressives) van baixant fins a la seva pràctica extinció. I encara que al Javi de Pociello li toqui exercir un paper més relativament secundari, la química acompanyada dels seus bons moments de física que desenvolupa amb l’Oriol, i el grau de comprensió que demostra alhora amb la mare , el converteixen també en un element imprescindible d’aquest viatge farcit d’auto descobriments... però alhora, buit també de retòrica sentimental. Aquest és un escull que Meyer ha sabut també salvar, malgrat ser l’escull en el qual ensopeguen sovint histories com la que ell ens està explicant.
