“Les històries són aquí,/ les històries són tu mateix/a, / i la teva por/ i la teva esperança/ és tan vella com el llenguatge del fum,/ el llenguatge de la sang,/ el llenguatge de l’amor que llangueix./ Els deus són tots aquí,/ perquè els déus són tots dins nostra ... Aquests déus no tenen oracles per traduir les seves peticions,/ aquests déus tenen maldecaps i un pla de pagament i s’estressen pensant en quan tornaran a veure els seus fills,/ no es barallen pels favorits,/ només intenten tirar cap en davant amb tot plegat./ Nosaltres som els nous ancians.”
Aquestes paraules pertanyen a l’aclamat poema de Kae Tempest “Brand New Ancients”. I el títol del poema i el seu mateix contingut ja deixen constància de la petjada que els mestres antics i el seu legat de mites tràgics i déus sovint capritxosament humans han deixat en l’obra d’una de les veus més singulars i emblemàtiques de la poesia, la música i el spoken word anglosaxó d’ara mateix. “We Are Still Mythical”, afirma Tempest amb convenciment. Però alhora, aquest component mític conviu amb la desmitificació imposada per la feixuga quotidianitat . Quin paper poden jugar els vells mites en la nova quotidianitat , un cop assumit que els déus son constructes que resideixen dins nostre? Quan Sòfocles va escriure fa a la vora dos mil cinc cents anys la seva tragèdia protagonitzada per l’heroic arquer Filoctetes , no va dubtar en introduir al final de l’obra allò que més tard seria denominat com un “deus ex machina”; aquella mena d’intervenció divina ( o semi-divina; en el cas que ens ocupa el seu artífex és el semi-déu Hèracles) que ve a posar –li fil a l’agulla , acabar amb els dubtes i les disputes, i deixar ben marcat el destí dels personatges. Però ara mateix, qui pot creure encara que , després d’una forta tronada , el cel s’obrirà en dues meitats, i d’ell baixarà algun esser diví a posar les coses en ordre? Tal i com ens mostra Tempest, allò que abans podien semblar trons divins, ara no és altra cosa que el soroll que emeten les hèlices dels helicòpters, mentre controlen des del cel els moviments que es produeixen a una illa convertida en miserable presó a l’aire lliure habitada per miserables ànimes indocumentades que no tenen on anar. I que si creuen tenir un lloc al qual anar i intenten anar-se’n cap a aquest lloc , pot ser que acabin en una vaixell presó dins del qual no podran ni gaudir de l’aire lliure, ni refugiar-se en una cova com ara aquesta en la qual Filoctetes mal viu des de fa ja una dècada.
Fem-ne cinc cèntims de l’argument de la tragèdia ara excel·lentment recreada per Tempest. I situem-nos un cop més als dies d’aquella guerra de Troia que ens segueix sortint constantment al pas perquè, tal i com dèiem fa no res arrel de l’estrena de “Ifigènia” , segueix sent una mica el paradigma de totes les guerres passades, presents i futures. A l’obra de Sòfocles, basada alhora en una història mítica ben coneguda pels grecs, Filoctetes és un arquer prodigiós que, després d’haver-li proporcionat mil victòries a l’exercit que assetja Troia ( i , per cert, després d’haver estat ell mateix en altres temps un pretenent de la Bella Helena que ha jugat un paper fonamental en l’esclat de l’enfrontament bèl·lic) acaba sent abandonat a una illa perduda pel seu company de fatigues , el no menys mític Odisseu . El motiu d’aquesta aparent ( o no?) traïció, cal buscar-lo en la terrible ferida que ha patit l’heroic soldat. Una ferida que no cicatritza, Una ferida que fa molta pudor. Una ferida, en definitiva, que destrueix la moral de les tropes . Una ferida, doncs, que cal deixar en darrera, encara que això impliqui abandonar el gran soldat. Però el cas és que han anat passant els anys. I aquella victòria militar que abans es veia a tocar ,ara sembla cada cop més llunyana. El retorn de Filoctetes s’ha transformat gairebé en l’última esperança de l’exercit grec. Però, estarà disposat Filoctetes a tornar com si res, després d’haver estat abandonat a l’infern i haver patit tot el que ha patit? Doncs, per tal de propiciar el seu retorn, Odisseu ha decidit fer-lo caure en una trampa basada en la mentida. I ha triat com a poc convençut còmplice Neoptòlem, ni més ni menys que el fill d’Aquil·les, un altre gran heroi mític que no necessita presentació. I ara que ja ens hem situat cal dir que , encara que sigui servint-se d’un llenguatge molt diferent i donant-li també a l’illa un ben diferenciat context, Tempest centra també el gruix de la seva obra , com ja ho havia fet Sòfocles, en aquest diàleg entre el eternament ferit arquer que ho ha perdut tot, i el fill de l’amic mort que té una edat similar a la que té el mateix fill de l’arquer , el nom del qual, aquest ha començat a oblidar. Al llarg d’aquest diàleg , i fent una mica de teatre guiat pels fils del guió traçat per Odisseu, el (un xic) mentider però (molt )noble Neoptòlem , intenta convèncer Filoctetes per tal de fer-lo retornar a aquell món i a aquell exercit que tanta admiració li havia mostrat en d’altres temps. I aquí és on, i connectant amb les paraules escrites a “Brand New Ancients” , Tempest fa que Filoctetes reaccioni amb una lucidesa no exempta de dolorosa ironia, i es plantegi l’absurd d’aquest retorn. Què hi faria ell , un oblidat vell heroi que segueix marcat per una ferida oberta, entre aquells ciutadans que al principi el convidarien a sopar per acabar parlant-li de l’escola a la qual porten els seus nens, i que , després d’haver-lo entrevistat als mitjans, l’acabarien veient com un personatge grotesc sense res a veure amb les seves vides a la recerca de tranquil·la quotidianitat? I doncs: no és això al que aspirem (ens agradi o no reconèixer-ho ) la majoria dels humans? Tal i com ens deia /cantava Tina Turner , “We Don’t Need Another Hero”.
En qualsevol cas, Moreno Bernardi vol evidenciar-nos que l’illa imaginada per Sòfocles s’ha convertit en mans de Tempest en una mena d’abocador; un abocador al qual van a parar tant les deixalles residuals dels objectes de consum moribunds que ja es donen per consumits, com les deixalles encara ben vives d’aquells éssers humans que cap altre port no vol acollir. Tempest ha transformat les veus exclusivament masculines dels mariners presents a l’original de Sòfocles en un cor exclusivament femení : de fet, al muntatge de l’obra estrenat al National de Londres tots els personatges estaven interpretats per actrius . I aquest cor, lluny d’exercir el paper complementari i anònim que exercia a la tragèdia grega , interactua constantment amb els tres protagonistes masculins de l’obra, i vol també transmetre’ns trets essencials de la història individual de les dones que l’integren. Quelcom que s’ajusta perfectament a la mena de teatre orgànic que, des de sempre però cada cop més, marca la trajectòria de Bernardi. I és que les propostes escèniques de Bernardi, no funcionen ( per dir-ho amb un adjectiu molt utilitzat darrerament) com a híbrids en els quals es juxtaposen una sèrie de disciplines escèniques i artístiques, sinó com a estructures orgàniques en permanent moviment , en les quals cada gest, cada veu i cada sonoritat musical venen a configurar la unitat de l’organisme. El que no impedeix , alhora, que dins tan compacta estructura, puguem remarcar la filigrana dels treballs interpretatius que carreguen amb el major pes de la representació. En aquest sentit, i molt ben secundades tant per l’excel·lent cor de dones com pel molt potent i manipulador Odisseu d’Uri Guillem, ens hi trobem les magnífiques interpretacions que ens ofereixen Albert Muntané i Roger Sahuquillo. El primer, atorgant-li a Neoptòlem tota la fràgil densitat que precisa un personatge que, marcat per la manca d’un pare tan llegendari com absent que no deixa espai per intentar ser alguna vegada quelcom més que la seva ombra, intenta tota l’estona mantenir l’equilibri entre allò que exigeix Odisseu, allò que li exigeix la seva pròpia honestedat disfressada , i allò que es mereix i li demana Filoctetes. I el segon, fent visible tot alhora el dolor, la ràbia ,la tendresa, la demanda d’aixopluc, i l’exhibició de ferida i de prepotència i de dol que configuren el seu personatge . I fent tangible alhora l’ànsia d’anonimat i derrota ben assumida i l’espurna d’ànsia de reconeixement i somnis de glòria i somnis de recuperació d’una vida irrecuperable que es barregen en el vulnerable, prepotent, lúcid , embogit, enderrocat , justicier , victimista , tendra, cruel, invencible i del tot vençut Filoctetes. Ben mirat, no representa ell l’essència destil·lada del veritable antiheroic heroi que ens representa a tots , totes i totis plegats ?(recordeu que Kae abans conegut/coneguda com a Kate, reivindica des de fa quatre anys el seu binarisme sexual i existencial) . No representa aquesta ferida seva ( no per casualitat, ben similar a la que sagna per exemple a tants d’altres heroics personatges del cicle artúric o de l’èpica wagneriana) aquella mena de falta (lacaniana, si ens posem en pla freudià) que ens significa a tots plegats ? Pensem-ho, mentre ens perdem pel tan sobri com notable espai escènic d’aquesta illa en la qual, el violí de David Flores ens fa anar d’un sublim Adagietto (el de la Cinquena Simfonia de Mahler que et fa sentir com si t’estiguessis morint a Venècia ) a un excels Adagio (aquell signat per Albinoni que Orson Welles feia servir per introduir-nos als laberints kafkians d’ “El procés”).
