Aquest «Paradise» del polifacètic Kae Tempest, que ha arranjat dramatúrgicament i ha dirigit Moreno Bernardi, podria ser una peça convidada d'un dels festivals musicals contemporanis que juguen amb la veu i el so i que omplen els espais de Barcelona abans de l'estiu.
L'espectacle «Paradise» és un luxe teatral poc habitual als escenaris catalans, segurament perquè el tabú de la taquilla passa per davant de l'essència escènica. Que l'estrena de «Paradise» hagi coincidit, en el dia i l'hora, amb l'aberració del presumpte espectacle de fum, decibels i quitrà de la Fórmula 1 en ple Passeig de Gràcia, és com una mena de declaració subtil de principis. Contra el brogit banal, la calidesa de la paraula coral.
No n'hi ha prou a parlar, en el cas de «Paradise», d'escena híbrida perquè el registre va molt més enllà, des de l'aparent senzillesa escenogràfica de quatre pedres i mitja dotzena de grans branques esqueixades —forques que serveixen d'arma quan convé—, en el més pur registre del llegendari Peter Brook, fins a la fusió de la veu com un instrument musical imprescindible i l'amorosiment suau d'acompanyament del violí (que interpreta David Flores), a més de la polifonia teatral i la força d'un cor orgànic. Tot i que el gruix de la composició musical és original del mateix Moreno Bernardi i del violinista David Flores, hi ha també inclosa en el seu interior l'adaptació de l'emblemàtic «Adagio» d'Albinoni.
Kae Tempest —abans Kate Tempest— (Brockley, Anglaterra, 1985) és un músic anglès reconegudíssim de hip-hop i un creador polifacètic que combina la música amb la narrativa, el teatre i la poesia. El dramaturg i director Moreno Bernardi té el privilegi de portar a Europa, començant per Barcelona —en una versió íntegrament catalana amb fragments anglesos—, la primera posada en escena que es fa d'aquesta obra després de l'estrena al National Theatre de Londres.
El músic i autor Kae Tempest contemporanitza el mite grec de Filoctetes i fa que els espectadors incorporin el discurs de Sòfocles a l'interior de la tragèdia moderna dels refugiats. És per això que, davant la partitura dramàtica basada en el clàssic grec, hi ha permanentment una projecció panoràmica al fons d'una remor de mar brava i un seguit de retrats d'intens cromatisme (obra del fotògraf Luca Catalano) de rostres de personatges anònims que representen al drama de la immigració actual.
L'equip interpretatiu, nou actors i actrius que es planyen entre la veu, el gest i el moviment, manté durant cent trenta minuts —atenció, dues hores deu intenses que mantenen els espectadors sense alè— la llegenda de Filoctetes, el vell guerrer ancorat a la cova des de fa deu anys fent bullir la rancúnia de la seva ferida contra Odisseu.
Tot i el rigor clàssic i escènic de la proposta, la versió de Moreno Bernardi obre ben aviat una escletxa lúdica, amb alguns anacronismes d'elements moderns, com el televisor o el cotxe, i que fa que tots els espectadors s'identifiquin immediatament amb la incertesa del moment històric actual. «Paradise» de Kae Tempest i Moreno Bernardi és un clam contra la impotència global impregnada de tragèdia que la societat actual es veu incapaç de combatre. (...)
