Llegat

informació obra



Direcció:
Montse Rodríguez Clusella
Autoria:
Daniel J. Meyer
Sinopsi:

L’Oriol té vint anys i només vol gaudir de la vida, lligar i abandonar-se al plaer, lluny de tot compromís i contacte familiar.

En Javi en té trenta-vuit i una nit qualsevol, de festa, buscant evadir-se de les responsabilitats que com a adult ha d’afrontar, coneix l’Oriol i s’enrotllen.

La Clara, la mare de l’Oriol, en té… (quina importància té l’edat?) i ha decidit –o la vida ha decidit per ella– que és el moment de parar màquines i replantejar-s’ho tot.

El matí que l’Oriol s’emporta a en Javi a casa seva, es troben amb la Clara. Ella l’està esperant per donar-li una notícia força rocambolesca, per a l’estil de vida que han tingut fins ara: la casa s’ha venut, i se n’aniran aquesta mateixa nit a un viatge desconegut, en furgoneta, tots dos, sols, junts.

Tot i les reticències del fill a marxar amb la seva mare, i la mala relació que tenen, ella juga les seves cartes i finalment emprenen l’aventura.

És en aquest nou marc espacial, en moviment constant, que es retrobaran i aprendran a estimar-se d’una altra manera i a gaudir de moments compartits, i que refaran les bases de la seva relació passada.

Durant l’absència de l’Oriol, en Javi i ell construiran una relació prematura, a distància, sense fonaments sòlids i oberta a qualsevol possibilitat futura.

I serà a través d’aquestes aventures, de temps finit, com tot en aquesta vida, que enfrontant-se cara a cara a cada relació, les podran reconfigurar i podran reconfigurar-se com a persones.

Crítica: Llegat

01/06/2024

Fer-se gran, controlar les noves proporcions

per Jordi Bordes

El duet format per Daniel J Meyer i Montse Rodríguez Clusella que han signat produccions adreçades, sobretot, a públic adolescent (A.K.A, Scratch, Uppgivenhet) ara han fet un pas endavant. Els protagonistes de Llegat tenen entre 20 i una maduresa molt ben portats. El jove sembla viure en una eterna adolescència sense voluntat de fer gairebé res que viure dels excessos. Així és com coneix al Javi. Sí a A.K.A. els pares adoptius eren absents, ara la mare s'hi fa omnipresent. Després de celebrar una festa sense motiu aparent, l'empresària ficada en operacions immobiliàries, decideix desaparèixer de tot arreu amb l'únic objectiu de rescatar el fill del món superficial i estèril del ni-ni.

A l'escena, s'invoquen tres solitaris que no saben estimar: són tres egos que els costa escoltar. En el teatre és habitual jugar amb tres personatges perquè el públic pugui conèixer informació abans que el tercer protagonista (absent a l'escena). Doncs aquesta intriga fa un salt mortal perquè també hi ha trucades d'amagat al públic que es descobriran més tard com si es fes evident una elipsi que no havia quedat apuntat.

És un Dragon Khan d'emocions. El viatge serà determinant en aquestes relacions a tres bandes Va de la celebració amb cançons (com Dolce vita, Xanadu o, sobretot, Shine) a la discussió per retrets de la infància. Passen per sobre del realisme, menystenint el dolor i els efectes secundaris d'una ombra que es revela enmig del muntatge (i que no desvetllarem aquí). Només apuntar que té el cor de bombó amarg de la dramèdia: un drama vestit com a comèdia d'embolics aparentment inofensiva.

Sumen com a encerts el dispositiu escènic l'element central sembla un Transformer de pel·lícula i, evidentment, unes interpretacions que són com estels lluents entre els núvols en una nit de tempesta inesperada, com un xàfec d'estiu de gotes fredes que fereixen com sagetes, com agulles cruels. El problema és que l'efecte no és rodó per tenir suficient en la idea però no afinar el tall i dimensió de la ferida.

El desplegament escènic i actoral fa evident una molt bona química entre mare i fill (que reprodueixen del musical L'Alegria que passa. Àngels Gonyalons (en un estat de forma envejable) i Pau Oliver, com un fill que s'ha fet una cuirassa com a ressentiment del poc afecte rebut en la infància. Javi (Marc Pociello) és un contrapunt que serveix per tensar la necessitat de tornada del fill al punt de partida al costat de l'evidència que cal complaure el desig de la mare. Llegat peca de caricaturitzar la família adinerada i de jugar a què els joves posin, de cua a cada rèplica un castellanisme o algun anglicisme random. El que té un toc de tòpic acaba cansant.

Per últim, cal plantejar-se des d'on s'explica l'obra. Segns el títol i la situació és la mare la desencadenant de tot. Segons la dramatúrgia és la mirada del fill la que s'imposa (sobretot en l'epíleg doble). La gent d'AK.A Teatre. ha trobat una nova peça que brilla i atrapa l'espectador, però els hi falta concretar més la veu que marca la peça. Això, possiblement, faria ser més prudent en la "circumstància" materna i dotar d'un graó més de realisme dramàtic a la peça. En el seu pas de créixer per accedir a nou públic, han descuidat que, com els adolescents en les geans crescudes, el cos se'ls desproporciona i s'ensopeguen amb massa facilitat.