A.K.A. (Also Known As)

Teatre

informació obra


Vestuari:
Montse Rodríguez
Autoria:
Daniel J. Meyer
Il·luminació:
Xavi Gardés
Escenografia:
Anna Tantull
Direcció:
Montse Rodríguez Clusella
Intèrprets:
Albert Salazar
Sinopsi:

Carles. 15 anys. Bueno... Acaba amb 16 anys. Parla català i castellà. O tot a la vegada, barrejat, com pot, com vol. Adoptat quan tenia 3-4 anys. No se’n recorda. Família de classe mitjana. Fa servir el Tinder. I... coneix la Clàudia. S’enamora de la Clàudia. Classe mitjana-alta. Catalana. Burgesia catalana. Tot va bé. Primera nit que tindran sexe... bueno... faran l’amor. Hi ha molt d’amor. Tot se’n va a prendre pel sac. Apareix la cosina. Coitos interruptus. La Clàudia no li respon més les trucades. Apareix la policia a casa. Judici. Per què? És moro. O almenys ho sembla. Bueno... “en realitat”, perquè la Clàudia era menor. Però en realitat perquè és moro, no és d’aquí. Qui ets? Qui la gent creu que ets? O ets el que sents?O una barreja? Importa qui ets? Qui vas ser? O el que sembles ser? L’obra tracta d’en Carles, de l’amor, de qui és, de la seva identitat, de la seva història. Però nosaltres no serem espectadors, serem els seus oients, còmplices i jutges... en definitiva, serem la societat que diu qui és, quina és la seva identitat i qui incideix en la seva història.

Premi a espectacle revelació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: A.K.A. (Also Known As)

15/03/2019

Esclat d'emocions i situacions extremes

per Jordi Bordes

Fa molt temps que es parla, i bé, d'A.K.A. Un altre cop, la directora Montse Rodríguez que ja va fer un apassionant Ricard de 3r presenta una peça amb continus girs i sorpreses. En part, perquè la tria de l'actor ajuda a despistar en una de les claus de l'obra (el personatge mateix procura cobrir-se el rostre de sirià, per amagar que és fill adoptat). La peça presenta un jove adolescent, que està descobrint la vida però que ja se li procura fer unes reunions comunitàries setmanals per aquesta dèria seva d'amagar-se, de no acceptar-se. L'estigma més fort, el que de debò l'arraconarà, finalment no té res a veure amb la seva caputxa ni el color de la pell. No, com a mínim, pels seus amics i companys de classe de sempre.

Probablement, en aquesta peça escrita per Daniel J. Meyer, les situacions són tant extremes (el judici que no es pot revelar per quin motiu s'acusa) que fan dubtar molt de les investigacions policials i també del comportament de la Justícia. Segurament, no és el més important per a l'obra que, en realitat el que busca és situar el personatge a l'abisme, i que les mitges veritats (les caputxes del temes conflictius que no es parlen) acabin esdevenint raons apocalíptiques en la vida d'aquell personatge. Però aquesta necessitat de dur-lo a un lloc fràgil sense ser-ne culpable (a ulls dels espectadors) fa que es plantegi de manera massa lleugera la causa de la seva detenció. I aquí s'obra un perillós abisme que, mal llegit, podria legitimar una corrent que defensen ideologies reaccionàries. I absolutament reprovable. És un salt mortal perillós que no es qüestiona perquè l'empatia amb el protagonista és absoluta. 

Durant tota l'estona, l'actor Albert Salazar és l'amo de la pista. Perquè es fa seu el pati de butaques, una matinal de divendres d'institut. És directe, juganer, empàtic, un punt provocador. S'enfonsa en la misèria quan el protagonista vol allunyar-se dels pares i tancar-se al seu món de l'habitació i alhora és també lluminós quan expressa l'amor per la Clàudia, una aventura màgica. Com la que fa viure a tots els espectadors. I per això, s'endú uns aplaudiments d'aquests primers espectadors.