A.K.A. (Also Known As)

Teatre

informació obra


Vestuari:
Montse Rodríguez
Autoria:
Daniel J. Meyer
Il·luminació:
Xavi Gardés
Escenografia:
Anna Tantull
Direcció:
Montse Rodríguez Clusella
Intèrprets:
Albert Salazar
Sinopsi:

Carles. 15 anys. Bueno... Acaba amb 16 anys. Parla català i castellà. O tot a la vegada, barrejat, com pot, com vol. Adoptat quan tenia 3-4 anys. No se’n recorda. Família de classe mitjana. Fa servir el Tinder. I... coneix la Clàudia. S’enamora de la Clàudia. Classe mitjana-alta. Catalana. Burgesia catalana. Tot va bé. Primera nit que tindran sexe... bueno... faran l’amor. Hi ha molt d’amor. Tot se’n va a prendre pel sac. Apareix la cosina. Coitos interruptus. La Clàudia no li respon més les trucades. Apareix la policia a casa. Judici. Per què? És moro. O almenys ho sembla. Bueno... “en realitat”, perquè la Clàudia era menor. Però en realitat perquè és moro, no és d’aquí. Qui ets? Qui la gent creu que ets? O ets el que sents?O una barreja? Importa qui ets? Qui vas ser? O el que sembles ser? L’obra tracta d’en Carles, de l’amor, de qui és, de la seva identitat, de la seva història. Però nosaltres no serem espectadors, serem els seus oients, còmplices i jutges... en definitiva, serem la societat que diu qui és, quina és la seva identitat i qui incideix en la seva història.

Premi a espectacle revelació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: A.K.A. (Also Known As)

18/04/2018

Una peça enèrgica, intensa, que convida a pensar

per Carme Tierz

A primera vista, el monòleg d’un xaval de 15 anys que va per la vida amb l’skate sota el braç i la caputxa de la samarreta sempre posada, no sembla que pugui tenir gaire profunditat vital. Però aquest AKA escrit per Daniel J. Meyer trenca els esquemes: l’autor dinamita el clixé de l’adolescent rebotat que creu que fumar-se un peta amb els amics és el súmmum de la rebel·lia. Fill adoptiu d’un murcià i d’una catalana, el protagonista d’AKA (Carlos) fuma petes, és skater i escolta (i balla) hip-hop, parla amb els amics per whatsapp i s’infla a fer likes al Tinder, però aquí acaba l’estereotip: el Carlos és bon estudiant, estima els pares i és feliç. És despreocupat, alegre, ingenu. Un nano sà, agraït pel que té i que no vol saber d’on ve. Potser, perquè li fa por saber-ho: en realitat, si es posa la caputxa és per ocultar unes faccions i uns cabells que li semblen massa moros per a un català estàndard. La caputxa li dona seguretat i la identitat que desitja.

I, de fet, tan bon punt se la treu, el seu món comença a trontollar. Com un superheroi que perd el seu poder, es torna vulnerable, presa fàcil d’una societat embrutida pels prejudicis. Carlos té una cita màgica amb una noia, però l’encís es trenca tot just després del sexe; a partir d’aquest moment, cau en un espiral de calúmnies, racisme, xenofòbia i injustícia que, intuïm, el marcarà la resta de la seva vida.

Montse Rodríguez, directora d’AKA, signa una posada en escena tan enèrgica com la dramatúrgia de Meyer. Les escenes se succeeixen de manera ràpida, àgil, en un espai escènic minimalista. Rodríguez mostra la vitalitat del jove, l’optimisme irrefrenable de qui encara no coneix el fracàs ni la decepció, sotmetent a l’intèrpret (extraordinari Albert Salazar) a un intensiu de teatre físic: Salazar balla, es mou sense treva, salta, s’enfila a la cadira o a l’únic moble que hi ha en escena, crida, riu, plora, parla amb el públic, el fa partícip primer de la seva il·lusió i, més endavant, del seu dolorós desengany.

Un trànsit per diferents emocions (extremes) perfectament puntejat pel disseny d’il·luminació i per l’espai sonor (de Xavi Gardés). Tot plegat enxampa l’espectador de principi a final, i assoleix fites, com el moment que representa l’acte sexual de Carlos i la seva amant, alhora metafòrics i reals, autèntics, d’alta intensitat teatral. Una feina per fer-nos pensar sense deixar de banda la qualitat artística.