A.K.A. (Also Known As)

informació obra



Vestuari:
Montse Rodríguez
Autor:
Daniel J. Meyer
Il·luminació:
Xavi Gardés
Escenografia:
Anna Tantull
Direcció:
Montse Rodríguez Clusella
Intèrprets:
Albert Salazar
Sinopsi:

Carles. 15 anys. Bueno... Acaba amb 16 anys. Parla català i castellà. O tot a la vegada, barrejat, com pot, com vol. Adoptat quan tenia 3-4 anys. No se’n recorda. Família de classe mitjana. Fa servir el Tinder. I... coneix la Clàudia. S’enamora de la Clàudia. Classe mitjana-alta. Catalana. Burgesia catalana. Tot va bé. Primera nit que tindran sexe... bueno... faran l’amor. Hi ha molt d’amor. Tot se’n va a prendre pel sac. Apareix la cosina. Coitos interruptus. La Clàudia no li respon més les trucades. Apareix la policia a casa. Judici. Per què? És moro. O almenys ho sembla. Bueno... “en realitat”, perquè la Clàudia era menor. Però en realitat perquè és moro, no és d’aquí. Qui ets? Qui la gent creu que ets? O ets el que sents?O una barreja? Importa qui ets? Qui vas ser? O el que sembles ser? L’obra tracta d’en Carles, de l’amor, de qui és, de la seva identitat, de la seva història. Però nosaltres no serem espectadors, serem els seus oients, còmplices i jutges... en definitiva, serem la societat que diu qui és, quina és la seva identitat i qui incideix en la seva història.

Premi a espectacle revelació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: A.K.A. (Also Known As)

23/04/2018

sota la caputxa del Carlos hi trobareu una magnífica interpretació d'Albert Salazar, i un espectacle potent i colpidor

per Ramon Oliver

Ara que tenim una brutal  mare Medea a la cartellera interpretada per Emma Vilarasau, és sens dubte un bon moment per recordar que fa just una dècada (tempus fugit que dona gust)  , teníem també una “Mama Medea” al Teatre Romea interpretada llavors per Roser Camí. I a sant de què ve donar aquesta informació, si del que es tracta és de parlar d’aquest altre  excel·lent espectacle sense res a veure amb les tragèdies gregues que és “A.K.A.”? Doncs es deu al fet que, consultant el curriculum d’aquesta bèstia escènica que es diu Albert Salazar , m’he trobat que el seu debut professional als escenaris es va produir fent de fill de Medea (llavors, el noi tenia catorze anys)  en aquella producció. El cas és que deu anys després , i amb sèries com “La riera” o “Merlí” de per mig , l’Albert realitza ara mateix una interpretació prodigiosa que justificaria ja de per si la vista a la Flyhard, si no fos perquè aquesta visita està alhora també ben justificada per la força del text que l’Albert interpreta, i per la molt brillant posada en escena amb què el presenta la directora Montse Rodríguez.

L’Albert , a la Flyhard, es diu Carlos. I encara que el vegis encaputxat i que això et pugui tallar una mica si no ets encara col·lega seu o creus que no pertanys a la seva tribu urbana o no t’identifiques amb la seva forma de vestir o els seus gustos musicals , podràs comprovar de seguida que en el seu cas la caputxa potser li serveixi  de vegades com a defensa, però mai es transforma en un recurs per aïllar-se. El Carlos , per contra, és comunicatiu, es sent raonablement feliç, es troba d’allò més bé amb els seus “viejos” – que en aquest cas, són “viejos” adoptius- , i no ha patit fins el moment cap mena de discriminació especial ( o com a mínim, no ha sigut conscient de patir-la) pel fet de tenir una pell una mica més fosca que la mitjana i uns orígens tirant a  africans.

Us he dit abans que aquesta obra, no tenia res a veure amb una tragèdia grega? Doncs bé: tot és relatiu. I és que com molt sap l’amic Èdip – una altra ànima tràgica present ara mateix a la cartellera- , qualsevol pot passar com si res de sentir-se el rei del món – o com a mínim, el rei de Tebas- a sentir-se un pària carregat de culpes . Fins i tot, encara que sàpiga que no és culpable de res: quan tot el que t’envolta i tothom – o gairebé – que tens al teu costat et vol culpar de quelcom, i quan allò que anomenem justícia deixa ben a la vista els efectes demolidors que pot comportar l’ambigüitat amb què pot ser interpretada, i quan arriba aquell punt en el qual tu mateix dubtes de tu mateix, l’alè de la tragèdia ja bufa damunt teu. Llavors, la maquina dels prejudicis que semblava rovellada  torna a posar-se en marxa, demostrant que en realitat només estava esperant l’ocasió per passar de ser un fantasma latent a un dimoni patent. Això és la tragèdia: aquesta irrupció d’allò que s’escapa al teu control (digues-li la voluntat dels déus, o el destí irreversible, o el que més et vingui de gust) i que ja mai més et permetrà tornar a ser el que creies ser. I això ho descobrirà el Carlos al llarg dels menys de noranta intensos minuts d’aquest ben notable muntatge.