Uppgivenhet parla de la facilitat en què un refugiat caigui en el pou del buit legal, ensopegant-se en les eranyines de l’Administració. Una simple falta pel retard a l’entrada de la residència esclafa el projecte il·lusionant d’integració de dos germans, arribats de Bòsnia, salvant episodis de supervivència. L’Europa autocomplaent, que es diu acollidora però que alhora limita l’ajuda al màxim, gelosa i desconfiada propicia una frontera insalvable entre Inge (que tot i ser finlandesa ha estat rebuda com una sueca més) i Tarik, Ivan i Petar. El text de Daniel J Meyer i la direcció de Montse Rodríguez Clusella (que han signat peces com Aka, Scratch) es distancien de les trames maniquees. Una nit de disbauxa, de trencar els límits, es converteix en el principi del final. I, davant d’aquesta amenaça inesperada el més jove, pateix un bloqueig del sistema. Aquest fet desencadena, en realitat quatre renúncies (de formes i dimensions diferents, que no podem revelar.
Rodríguez Clusella i Meyer parlen que l’obra vol ser un clam a l’esperança. Però no ho és per un final feliç, si no perquè la injustícia que revela el muntatge propicia una revolta: exemplifica la insensibilitat de la burocràcia a un públic amb el que, minuts abans, s’ha compartit la música percussiva i festiva de l’exIoguslàvia, un país en què les ferides continuen obertes pels odis entre serbis, croats, bosnians, kosovars… La trama coincideix en la reivindicació política que Clàudia Cedó feia a Síndrome de gel al Lliure el 2020, però aboca el públic a empatitzar-hi, fent que els actors que interpreten els refugiats seguin entre les seves butaques, com si tot el públic formés part del col·lectiu de la residència. S’utlitza el codi castellà/català com a reflex de l’us de la llengua bosniana i la sueca, entre els intèrprets. La familiarietat entre els dos germans, es reflexa amb un joc d'equilibris constant fent acrobàcies que implica joc infantil i confiança cega amb l’altre.
La posada en escena parteix de dos contrastros: l’aparent automatisme de la treballadora social, Inge, (Diana Roig) amb els tres bosnians arribats a Suècia. Tarik (Quim Àvila) fa uns anys que ja hi viu i fent de voluntari espera trencar la barrera entre els nouvinguts i els autòctons. Per la seva banda, Ivan (Pau Escobar) és el germà que desconfia i marca distàncies inicialment mentre que el germà petit Petar (Biel Castaño) només vol socialitzar-se, conèixer gent és incapaç de desconfiar.
L’acció transcorre en un espai platejat, conceptual, que es va transformant en l’habitació de la residència dels dos germans, el pis d’Inge, la discoteca o la sala de trobada amb els refugiats. L’espai és immens i, en canvi, les portes sempre són petites, que s’obren en llocs inesperats però que es veuen com insuficients per acollir amb generositat. Es diu que les portes d’Europa són obertes, però ningu comenta la dimensió liliputiana per accedir al pas fronterer. Fins i tot, havent-lo creuat, es manté una barrera invisible, tràgica, que impedeix una relació empoderadora, empàtica, generosa. Com més petites són les portes d’Europa, més curta és la seva esperança. Per poder agafar aire a Uppgivenhet es proposa que, en comptes d’amagar-se en un cos latent, quasi invisible, rebenti les limitacions i estiri bé els braços per abraçar amb força els que ho demanen.
