L’espai i el temps són relatius. La distància temporal i espacial entre Catalunya i Suècia és de 2923,2 quilòmetres. Entre Suècia i Sèrbia són 2534,6 quilòmetres. Podria ser molta distància o poca. Però tant és com si anem amb avió o a peu. Al final la importància és la distància amb què ens sentim quan arribem al nostre lloc de destí. Uppgivenhet tracta principalment d’això , sobre la proximitat que pot haver-hi entre homes i dones de diferents cultures. No és un conflicte nou, ja se n’ha parlat d’això als escenaris, però l’enfocament de Daniel J. Meyer, l’enèrgica direcció de la Montse Rodríguez Clusella i l’entrega del quartet interpretatiu fan que l’obra arribi i remogui consciències. Els estudiants d’ESO de Martorell que van assistir a una de les funcions escolars van romandre en silenci. Un bon indicatiu de què la història cala.
Obres com aquestes són sempre pertinents. Obres de refugiats? Que els dramaturgs, directors i programadors escriguin i posin en escena històries que, cadascuna amb el seu enfocament (algunes més reeixides que altres), parlin de persones amb noms que pateixen guerres, que fugen de casa i que allà on van es troben amb més pals que rodes, ajuden a trencar la insensibilitat que genera el constant flux de notícies. El teatre sempre és un lloc on hom pot sortir transformat. On la consciència d’un faci un tomb. O almenys donar pas a la reflexió. I segur que aquest discurs me’l compren la dupla creativa que formen en Daniel j. Meyer i la Montse Rodríguez Clusella. Els seus anteriors espectacles, A.K.A i Scratch van pel mateix camí.
Aquí ens trobem amb la història de l’Ivan i en Peter, dos germans, un d’uns vint-i-pocs anys i l’altre de catorze anys, que han arribat a un centre per refugiats de Suècia. És un lloc acollidor on una coordinadora amb bones paraules i bons gestos els dona la benvinguda. En aquest centre aprendran la llengua i els costums del seu nou país per tal que la integració sigui més fàcil en una societat que es vanta de ser una de les més inclusives d’Europa. Òbviament, la integració no sempre és fàcil i cal molta feina d’uns i altres. Meyer comença l’obra abraçant l’esperança, els dos germans estan contents de ser allà, sobretot el petit, en Peter. L’Ivan, però, viu amb cautela l’arribada, amagant els seus coneixements en suec. Però entre l’ímpetu del seu germà, la confiança que es va guanyant la Inga, la coordinadora, i la mediació d’en Tariq, un bosnià que ja fa sis anys que és a Suècia i que ja té l’asil concedit, l’Ivan acaba relaxant-se, descobrint-se una mica més. Mentrestant, l’Inga haurà dirigit una sèrie de tallers i xerrades on ensenya aspectes de la cultura i les maneres d’aquell país. En Tariq assenyalarà algunes contradiccions i, des de la innocència, en Peter les apuntalarà (l’educació de tapar-se la boca quan badallem, el no fer-se petons...). Però sobretot demanaran mirar-se bé als ulls. De manera àgil, deixant que les paraules i els fets vagin calant, Meyer fa que els seus personatges s’obrin. I quan ho fan, comencen les suspicàcies.
Si bé podríem considerar que crear el triangle amorós entre la Inga, en Tariq i l’Ivan pot ser una mica forçat, Meyer té l’habilitat d’utilitzar aquesta relació per trencar els estereotips que cada personatge carrega amb si mateix: l’Inga aprendrà a apropar-se de manera més humana i empàtica als refugiats; en Tariq aprendrà a no portar la veu cantant en una relació amb una dona i a acceptar la gelosia; i l’Ivan aprendrà a deslliurar-se de la responsabilitat que té com a germà. Però un fet estúpid, que l’Ivan arribi fora d’hora al centre per haver sortit de festa amb l’Inga i l’Ivan, desencadena una sèrie de fets que superen al quartet protagonista. Els protocols que l’administració sueca demana per la bona integració s’han trencat i això tindrà una sèrie de conseqüències fatals.
El text dibuixa un camí ascendent, portant als personatges cap a la transformació que els ha de dur a l’acceptació i la felicitat, però de cop crea un punt d’inflexió que fa caure en picat les expectatives, apareixen els dubtes, els egoismes de cadascú, però sobretot la incomprensió d’un estat que no li interessa saber els drames personals dels refugiats que, espantats i amb una sospita permanent, faran el que sigui per protegir-se a si mateixos. Fins i tot, ometre aspectes de la veritat. I en aquest descens final, com un efecte dramàtic més, apareix l’Uppgivenhet, la síndrome de la resignació. Deia Daniel J. Meyer a la sortida que el text té cinc anys. Per tant, no pot haver-hi cap inspiració amb Síndrome de gel d’en Mohamad Bitari i la Clàudia Cedó. Per això quan en Peter cau en el profund son, aquells que vam veure l’obra al Lliure ja sabem de què va la cosa. I de fet, a l’autor no li interessa recrear-se en l’anàlisi d’aquest fenomen, sols és un desencadenant més del drama. Busca més el que representa en el personatge d’en Peter: el pas de l’esperança cap a una nova vida, a l’abandó i la resignació que el porta a l’immobilisme etern.
Llegeix la crítica a Núvol
