El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor.
Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom”.
Deia que Daniel J. Meyer i l'equip de la companyia AKA han coincidit amb Xicu Masó. Els espectadors tastaaplatees recordaran l'encara recent obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia, amb dramatúrgia de Mohamad Bitaru i Clàudia Cedó, representada entre març i abril del 2022, i que tenia com a rerefons aquesta patologia encara avui considerada misteriosa pels qui l'estudien i molt més tenint en compte que només s'ha detectat fins ara a Suècia des dels anys noranta del segle passat. Entre les dades més recents, només a Suècia, se'n van detectar prop de 200 casos.
Dos punts de vista diferents, doncs, i que en el cas d'aquest muntatge de Daniel J. Meyer incideix en el que s'amaga darrere de l'acollida i inclusió de refugiats i la barrera que s'estableix entre els nouvinguts i els que ja hi són de fa temps. Aquesta és la clau d'«Uppgivenhet»: la confrontació no es produeix entre refugiats i nadius sinó entre refugiats acabats d'arribar i refugiats establerts al país d'acollida.
I per acabar d'arrodonir-ho, la confrontació es perfila entre en Tarik, un voluntari del centre d'acollida, d'origen bosnià, i en Petar i l'Ivan, dos germans serbis d'origen afganès. Entre tots ells hi ha l'Inge, una jove monitora establerta a Suècia però d'origen finlandès que s'encarrega de la coordinació del centre d'acollida i de marcar les directrius que, de fet, vénen imposades des de dalt. I ho fa, esclar, sota l'idealisme que la inclusió o mal anomenada integració sigui una realitat i no trenqui l'esperança dels que arriben al centre.
Com que «Uppgivenhet» és una obra per a tots els públics, però també pensada especialment per a espectadors adolescents sense concessions de cap mena, no hi falta el conflicte de l'amor juvenil que s'interposa entre el jove bosnià i el germà gran serbi. Un conflicte de competitivitat que en el fons podria ser també la metàfora de la lluita entre els dos bàndols creats després de la guerra de Bòsnia dels anys noranta del segle passat. Un conflicte que encara és viu i que ara torna a tenir les brases a punt entre Sèrbia i Kosovo, amb el perill que el foc s'estengui de nou cap a Bòsnia-Hercegovina, com una rèplica de la guerra russa contra Ucraïna.
¿És «Uppgivenhet» una obra de reflexió política? Si es vol, sí. Però si se'n vol prescindir, també. És a dir, tant l'autor com la directora, Montse Rodríguez, obren suficientment les portes i les finestres de bat a bat perquè els espectadors facin la seva interpretació a la carta. Hi ha qui se sentirà més atret per la feina de les oenagés envers els refugiats i els centres d'inclusió; hi ha qui se sentirà intrigat per la patologia de la “síndrome de resignació”; hi ha qui potser se sentirà empès per la trama paralel·la romàntico-juvenil.
L'espectacle, una hora i tres quarts, té dues parts ben diferenciades. Una arrencada de plantejament que crec que es podria escurçar i que demana més dinamisme del que té, cosa que és un perill perquè pot representar un fre per al que ve després. I una segona part on l'adrenalina es dispara, la trama agafa empenta, la música balcànica hi ajuda i escalfa l'auditori —tot i que vulgui representar el contrast hipòcrita entre la mirada folklòrica que sovint es dóna als refugiats— i també els diferents plans escènics, a escenari obert, que no donen treva al respir: ara el centre d'acollida, ara l'habitació dels germans serbis, ara l'apartament de la noia coordinadora del centre, ara el calabós del centre d'internament... Sí, el calabós, perquè, com molt bé saben en Tarik, en Petar i l'Ivan, l'esperança d'una vida millor no la regala ningú a cap refugiat si no se la guanya un mateix.
El muntatge té la virtut de comptar amb els quatre intèrprets que, sota una excel·lent direcció, fan arribar el missatge als espectadors —que són considerats també part dels arribats als centre d'inclusió—, i el transmeten d'una manera clara i entenedora, amb una vocalització exemplar que sovint és malauradament escassa en les noves generacions.
L'actriu Diana Gómez, en el paper d'Inge, més coneguda pel cinema i per sèries de televisió que no pas pel teatre, domina molt bé el seu personatge i li dóna una personalitat singular que l'ha d'acostar al que seria el d'una jove nòrdica amb ideals com els seus, convençuda del nou futur que els espera.
L'actor Quim Àvila es posa en la pell del jove voluntari bosnià, Tarik, en un paper que defensa a capa i espasa i, també cal dir-ho, a cop de timbal quan arriba la gresca. L'actor Pau Escobar, que ve del «Romeu i Julieta» de David Selvas al Teatre Poliorama i que forma part de la troupe de la nova sèrie «Bojos per Molière», és el germà gran serbi, Ivan, i malgrat ser barceloní, s'adapta molt bé a l'origen serbi i afganès per part de pares del seu personatge, cosa que ho facilita l'alternança de trets lingüístics en el seu discurs.
Finalment, el jove actor Biel Castaño, Petar, el germà serbi petit, és una de les descobertes que de tant en tant dóna el teatre i en aquest cas s'ha d'atribuir a la companyia AKA que el va escollir entre un càsting amb més de cinquanta candidats. Només cal esperar que el debut no li proporcioni la “síndrome de resignació” i continuï trepitjant escenaris.
«Uppgivenhet» és un d'aquells espectacles que ha aixecat expectació abans d'aixecar el teló. Sobretot per la companyia que amb l'anterior «A.K.A. (Also know as)» encara tomba per la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra. I l'expectació es tradueix en localitats d'«Uppgivenhet» exhaurides només arrencar. Una bona empenta per una aposta jove que no escatima la reflexió i la denúncia sobre una de les xacres occidentals d'aquest temps convuls com és la crisi dels refugiats. (...)
