Abans o després de veure el nou espectacle que ens presenten l’autor Daniel J. Meyer i la directora Montse Rodríguez Clusella, el mateix tàndem responsable d’aquell altre tan notable “A.K.A.(Also Know As)”que cinc anys després de la seva estrena encara roda pel món, fixeu-vos en la gran pantalla instal·lada al vestíbul de la Sal Tallers del TNC. En ella hi podreu veure reflectides al més pur estil TikTok les coreografies que els intèrprets de l’obra realitzen a l’escenari, seguint gairebé sempre la música interpretada per una grup que o bé és la mateixa The No Smoking Orchestra que lidera el polèmic cineasta Emir Kusturica, o bé està extreta de la banda sonora d’alguna de les seves pel·lícules, o bé l’ha composat un grup directament inspirat en l’estil Kusturica. Que, com probablement ja sabeu, és un estil que barreja el folklore bosnià, els ritmes serbis i les influències zíngares, tot plegat amanit i salpebrat amb els seus bons tocs de rock. Kusturica (amb orígens bosnians i musulmans, i un posicionament polític ben proper al poder serbi i a Putin) , és tot un representant de les ferides mai cicatritzades que mostra el territori de l’antiga Iugoslàvia, aquella república socialista comandada pel mariscal Tito de la qual en Tarik, el jove bosnià interpretat a l’obra per Quim Àvila, parla amb oberta admiració: el mariscal (ens ve a dir), sí que va saber com crear un sentiment d’unitat entre ètnies diferents i sovint enfrontades que, un cop dissolta la república, van desfermar l’infern. L’enyorança d’aquest Tarik nascut després d’aquella dissolució, ve a ser doncs molt semblant a la que mostra encara ara aquest altre Kusturica nascut (1954) quan la república iugoslava vivia els seus moments de màxima esplendor sota el (cal no oblidar-ho) força dictatorial govern del carismàtic Tito. I d’aquella república extinta n’han sortit també en direcció cap a la mateixa Suècia que va acollir al seu moment Tarik (que ara exerceix com a voluntari disposat a ajudar a adaptar-se els nouvinguts) l’Ivan (Pau Escobar) i el seu germà petit, en Petar (Biel Castaño) , dos nois que saben el que significa ser serbi i viure a territori bosnià. Tot i que en realitat, en Petar no acabi de saber del tot ni això, ni moltes altres de les coses que li amaga l’Ivan, fent ús d’un instint de protecció que pot tenir alhora efectes destructius.
Un cop instal·lats al centre d’acollida suec, serà la Inge ( Diana Gómez) , una noia nascuda a Finlàndia però assentada a Suècia, la que els hi doni la benvinguda i s’encarregui ( amb la col·laboració d’en Tarik ) de comunicar-los tant les regles que regeixen al centre, com els instruments culturals i lingüístics essencials que necessiten conèixer per tal d’adaptar-se al que es pot arribar a convertir si tot va bé en el seu nou país d’adopció. Quelcom que la Inge fa tot servint-se d’una rigidesa mecànica amb tocs d’impostada simpatia que delata també quelcom de les seves pròpies inseguretats : malgrat la proximitat geogràfica i cultural, i malgrat identificar-se com a totalment sueca i portar instal·lada aquí gairebé tota la vida , dins seu segueix vivint de forma més o menys latent el sentiment associat a sentir-se una persona que ha estat acollida . I cal dir en aquest sentit que el fet de ser finlandesa de naixement resulta revelador, encara que Meyer no l’acabi d’explorar: cal recordar que Finlàndia havia estat envaïda en altres temps per Suècia, abans d’haver estat envaïda per Rússia : fins i tot ara, l’ombra russa es projecte de vegades com una amenaça que sobrevola aquest país independent, la història del qual ha depès en masses ocasions dels seus dos veïns territorials.
En qualsevol cas: aquests quatre, tal i com remarquen els creadors del muntatge, comparteixen si més no i encara que sigui des de nivells diferents la convicció segons la qual “viure és no perdre l’esperança”. I s’aferren a ella amb més o menys esperançada convicció . Tot i que ,qui pot mostrar-la de forma més desinhibida donada la seva edat ,i malgrat haver travessat ja un territori vital d’aquells que conviden a començar a perdre les esperances, sigui en Petar, aquest adolescent d’entre tretze i catorze anys al qual la direcció porta a actuar de forma un xic excessivament infantilitzada .Quelcom que resulta sorprenent, si tenim en compte que estem parlant de la directora que tan bé va saber plasmar a l’escenari el pols adolescent del protagonista d’ “A.K.A.”. Però és que aquesta decebedora sorpresa, es fa alhora extensible a l’altre integrant del tàndem creatiu: sorprèn també en aquest sentit que el mateix Meyer que amb tanta precisió va dibuixar i fer del tot creïble aquell personatge, es perdi ara sovint en la indefinició dramatúrgica i es deixi temptar per la inversemblança narrativa , a l’hora de dibuixar tant el món intern com les accions externes d’aquest quartet. Tornant al Petar: al seu pròleg a l’edició del text, Begoña Román Maestre estableix un paral·lelisme entre ell (tots dos són víctimes de la mateixa violència bèl·lica dels adults) i el nen al llindar de l’adolescència que `protagonitza aquest cim absolut del neorealisme italià que és “Alemanya, any zero”. Però la diferència entre el suïcida nano d’aquella absoluta obra mestra de Roberto Rossellini que amb el seu acte final et mostrava de forma aclaparadora els efectes desoladors de la desesperança, i aquest altre Peter que acaba lliurant-se al mateix síndrome de la resignació del qual se’n servien ja Xicu Masó i Clàudia Cedó a l’igualment fallida “Síndrome de gel”, resulta abismal.
Tornem a la gran pantalla instal·lada al vestíbul de la Sala Tallers del TNC. Cal inferir que les seves imatges, conviden a que el molt jove públic de les moltes funcions escolars programades de l’espectacle, entri al teatre amb una bona disposició d’ànims , que es veurà refermada quan es trobi un escenari que s’omple de molts coreogràfiques nits de festa, plenes de la sensualitat amb possibilitats sexuals que ofereix el trio integrat pels tres personatges adults. Però alhora, aquestes festes i aquestes coreografies, en tenen quelcom de maniobra de distracció. Allò que a “A.K.A.” es presentava de forma natural ( l’adolescent podia sentir-se del tot identificat amb el personatge que ens parlava en primera persona), aquí es deixa portar per l’artifici que , de tant convidar a donar palmes i lliurar-se a la percussió colpejant el tambor, acaba oblidant-se del motiu central de la convocatòria. És a dir: acaba oblidant-se dels arguments amb possibilitats de reflexió que es mouen per una trama narrativa tocada alhora d’excessos de possibilitats desaprofitades. I com a mostra, aquí tenim el mateix trio emocional abans esmentat, i que no passa finalment de mostrar-se com una situació anecdòtica que si no funciona, és perquè tampoc ho fa l’esquematisme amb el qual es presenten els personatges. Deixant de banda les inversemblances argumentals (que en algun cas podrien passar com a recursos amb llicència dramàtica, però que en d’altres casos forcen en excés la confiança de l’espectador) , tampoc la direcció sap com resoldre un grapat d’escenes que semblen haver estar escrites amb aspiracions de formar part d’un guió televisiu o cinematogràfic. Però que a l’escenari, no troben una correcta traducció teatral: serveixi com a exemple la molt irregularment i alhora ben crucial escena del retorn al centre d’acollida després d’una nit de festa mesuradament etílica. És cert que l’espectacle deixa veure temes i apunta cap a direccions que podrien resultar molt estimulants si s’haguessin explorat a fons. Però el resultat final, tendeix cap a una epidèrmia dramatúrgica que ni l’enèrgica voluntat dels seus protagonistes ni el soroll dels tambors barrejats amb els sons Kusturica aconsegueix potenciar.
