Síndrome de gel

informació obra



Direcció:
Xicu Masó
Dramatúrgia:
Clàudia Cedó
Escenografia:
Laura Clos (Closca)
Sinopsi:

Com ja va fer amb El metge de LampedusaXicu Masó s'endinsa un altra vegada en la crisi migratòria cap a Europa, ara acompanyat per Mohamad Bitari Clàudia Cedó. Aquest projecte parteix de l'estudi de la metgessa Elisabeth Hultcrantz sobre la 'síndrome de la resignació', observada ja a Suècia als anys 90 del segle xx, que afecta infants i joves provinents de l'Est, de Síria i particularment a la minoria religiosa yazidita. Una malaltia que porta a la letargia en resposta al trauma del desarrelament.

Fugint de la guerra de l’Iraq, l’Eman i les seves dues filles, la Baran i la Ginar, van arribar fa uns anys a Suècia, el paradigma de la societat del benestar somiada un dia pel socialdemòcrata Olof Palme. Avui han rebut una carta oficial, que la Baran ha traduït a la seva mare, que diu que els neguen el permís de residència. I la Baran, després, s’ha posat malalta: no parla, no juga, no fa res. Desesperada, l’Eman la porta a l’hospital. Amb la filla malalta, haurà de tornar i reviure, totes tres, l’experiència demolidora de la guerra?

A finals del noranta va aparèixer a Suècia un fenomen únic que semblava que afectava només als nens i joves refugiats. Els casos van continuar durant dues dècades fins arribar a un pic de 350 casos entre el 2004 i 2005. Nens i joves que deixaven de comunicar-se i menjar per endinsar-se en una estranya letargia, propera a l’aparença del coma. No sense debat, la comunitat mèdica va denominar aquest fenomen com a “síndrome de resignació”. Aquest és el rerefons documental –amb el llibre de la metgessa Elisabeth Hultcrantz per font principal– que han fet servir Xicu Masó i Clàudia Cedó per construir una metàfora sobre la insuportable angoixa dels qui viuen tenallats per la por de tornar a un lloc de mort i sofriment, del qual van poder fugir. Una amenaça que es fa massa present quan l’esperat lloc de acollida no acaba per resoldre el seu status i els deixa als llimbs. Suècia vas ser un dels països més oberts als refugiats fins el creixement de la ultradreta, precisament a finals del segle xx.

El projecte és una construcció poètica que farà servir diverses dimensions per ficar-se en la ment d’aquests cossos que han dit prou, que es desconnecten del món. Un mirall brutal que els creadors col·loquen davant del públic sobre la violència del desarrelament i el malson del passat que pateixen els refugiats, que continua amb l’esperit de denúncia que també era el motor de l’anterior muntatge de Xicu Masó.


Crítica: Síndrome de gel

25/03/2022

La insensibilitat del glaç

per Jordi Bordes

No hi ha desglaç que escalfi l'ànima. El gel l'esclafa. La mirada distant, freda, que apliquen Clàudia Cedó i Xicu Masó a la situació de desempar institucional (tot i trobar el pols de realitat a través de Mohamad Bitari) és implacable. No hi ha cap tipus de commiseració amb l'Europa cínica d'aquest segle XXI. La peça en prou feines, s'hi revolta. Estan aclaparats, es confessen cansats, vençuts. Ni els instants màgics que la mateixa Clàudia Cedó imprimia a Una gossa en un descampat (tot i el dolor que regirava les entranyes) aixequen el vol. Ni la militància del que se sap vençedor moral però agnòstic amb la política d'El metge de Lampedusa de Xicu Masó dona motiu per cremar contenidors.

Síndrome de gel revela una realitat molt ignorada: A Suècia, s'ha diagnosticat centenars de joves refugiats de l'Iraq, de Síria, d'arreu amb aquesta malaltia (que els acaba deixant catatònics, sense esma ni per treure's la vida) des de fa dècades. És la reacció a la desprotecció. En l'obra, ho representen en el fet que les filles tradueixen a la mare cartes del Ministeri de l'Interior suec que els hi neguen la renovació del permís de residència i que les anuncien la deportació al seu país d'origen, en pocs dies. Els hospitals, com els aeroports, són llocs de pas, costa establir-hi lligams emocionals. El cant a la independència de tots els ciutadans respecte la seva família, avalada pel govern socialdemòcrata d'Olof Palme als anys 80 ha comportat a un aïllament absolut. En aquesta soledat, emergeix l'individualisme i, amb ell, l'egoisme, la por a perdre privilegis, a ser massa benèvol amb l'estranger. En definitiva, aquesta independència mal socialitzada ha obert la porta als eslogans d'extrema dreta.

És cert que l'empatia amb el director de l'hospital (Carles Martínez) es va refredant en veure com ell també dimiteix a defensar el que és moralment correcte; es lliga només als protocols i a la legalitat més estreta. No hi ha espai a la confiança, a la construcció comuna. La treballadora social (Judit Farrés) també renuncia bona part del muntatge a trobar una sortida, si això ha d'implicar una major dedicació horària del que estableix el seu conveni laboral. Només la metgessa que es jubila (Muntsa Alcañiz) , la psicòloga vegana (Sílvia Albert Sopale) i la filla de l'advocat (Manar Taljo) que fa de traductora puntual busquen formes per salvar la família d'una deportació tràgica. I sí, Cedó, torna a construir un espai màgic: Les dues germanes (Roc Martínez d'Aquell dia tèrbol... i Jana Punsola) es parlen mentre l'hospital i la mare dormen. Reviuen una infància feliç que saben esgotada i que no podran reconstruir en la seva Iraq bombardejada i dominada per Estat Islàmic. El seu futur és terror.

Síndrome de gel parla d'una malaltia que afecta a joves refugiades. El muntatge revela que les pacients catatòniques no són les víctimes, si no el símptoma. Perquè aquest síndrome de resignació és social, de tota la comunitat que ja s'ha cansat d'acollir-los, d'empatitzar-hi. qui està malalta no són només les filles, si no la societat europea acomodada mateixa. I no ens n'adonem. En tot aquest mar fosc i fred, només la veu de la mare (Asma Ismail), que no deixa de parlar l'àrab és, segurament, l'únic que connecta amb la ràbia, amb la demanda d'un respecte que, massa vegades, arriba tard. La Justícia, sovint fa tard. Les mares sempre escupen coratge. I això és el que dona el bri d'aire imprescindible per a fer-ne denúncia i busca nous mecanismes de convivència més humans.