Parlar dels refugiats a escena esdevé gairebé obligatori per qualsevol dramaturg/a, director/a o creador/a en general que tingui interès en parlar de la realitat social que ens envolta. Aquí, a Europa i a tot el món. Els moviments migratoris forçats d’aquest nou segle han posat de relleu aquesta figura que ni és nova, ni sembla que ho hagi de deixar de ser en els pròxims temps. I mentrestant la societat catalana ens ho mirem amb una barreja de indignació i commiseració. I el teatre doncs ha d’actuar més com a revulsiu i no sols com a mirall. Precisament, Síndrome de gel, escrita per la Clàudia Cedó i el Mohamad Bitari i dirigida pel Xicu Masó, dos creadors que ens han tocat amb obres de temàtica social, actua més com a exposició de problemàtiques que viuen els refugiats i el seu xoc cultural que com a reflexions que moguin a l’acció social.
Xicu Masó ja es va endinsar en el drama dels refugiats el 2017 amb El metge de Lampedusa, un dur monòleg inspirat en la biografia de Pietro Bartolo, Llàgrimes de sal. El record que hom té d’aquella peça és trasbalsador. Aquest cop però Xicu sols dirigeix i no compta amb la acurada traducció d’Anna Maria Ricart, sinó amb la documentada dramatúrgia de la Cedó i el Bitari. Agafant com a base l’estudi mèdic d’Elisabeth Hulcrantz i capbussant-se en les notícies i històries documentades, la banyolina ha escrit la història d’una família iraquiana composta per una mare i dos filles, en la que una d’elles cau en la síndrome de resignació. Degut a la mala notícia de la seva imminent deportació de Suècia, l’adolescent caurà en un estat d’apatia que s’anirà agreujant fins a caure en coma. No és un cas aïllat i segons expressa un dels personatges, la doctora Agatha Bloom (Muntsa Alcàñiz), ja des del 2006 es comencen a registrar els primers casos. Cedó ha teixit una història sensible amb moments de certa bellesa poètica i que sobretot intueix una gran feina documental.
Tanmateix la història tendeix a un cert maniqueisme. Carles Martínez exhibeix ofici i talent per crear el personatge més antipàtic de la funció, l’únic home, el director de l’hospital que reflexa un cert racisme sistèmic amb les seves decisions de sentit burocràtic més que moral. Al seu voltant un elenc de dones amb diversitat cultural representen el drama i la lluita contra uns valors nocius que semblen escampar-se com una taca d’oli, com l’ultradreta. Centrar-se en el drama de la família iraquiana i en com les altres quatre dones tracten de lluitar per superar els obstacles burocràtics, aconseguir que la família es quedi a Suècia i que les filles despertin. Aquest és el punt de vista dels autors i potser hagués estat més ric aprofundir en com el discurs de l’ultradreta propicia aquests discursos. Però això sols està com a context i fonts documentals (les notícies que projecten les televisions de la suposada sala d’espera de l’hospital). Clar que aquesta hagués estat una altra història.
La direcció de Xicu Masó contràriament al que va passar amb El metge de Lampedusa, un viatge emocional i colpidor,es centra més en els fets que en les emocions, la denúncia d’un sistema que es ven com un dels més progressistes enfront el patiment de les víctimes d’aquests sistema. I funciona bé, però al mateix temps acaba sent un muntatge excessivament fred.
La escenografia de la Closca realista i funcional transmet precisament aquesta fredor hospitalària, on sols l’habitació i les catifes orientals aporten un punt de calidesa en el cor del drama. Tanmateix, l’obra funciona gràcies a unes bones interpretacions de tot l’elenc, però sobretot per les dues germanes joves (Jana Punsola i Roc Martínez), que en les seves escenes oníriques aporten records i somnis adolescents que ens ajuden a empatitzar amb el seu drama. També sobresurt la Manar Taljo, la Lamya, una noia sueca d’ascendència siriana que acaba fent un viatge cap a l’acceptació del seu origen i la defensa dels immigrants. L’operació d’apendicitis va esdevenir el principi de la seva transformació i d’una lluita contra un sistema que ni el propi Olof Palme podria acceptar. L’obra però, acabarà passant com una de tantes altres que exposa el problema dels refugiats a una platea sensible però adormida. Necessitem més denúncia i menys resignació.
