La síndrome de resignació, diagnosticada a Suècia a finals dels anys noranta del segle passat, afecta infants i adolescents refugiats que somatitzen així, amb una estranya letargia que deriva en catatonia, el dolor i la violència que la societat d'acollida els infligeix. En concret, allò que desencadena la simptomatologia d'aquest quadre clínic –passivitat, mutisme, baix to muscular, nul·la reacció als estímuls físics, incapacitat de menjar– és l'amenaça d'una imminent deportació al país d'origen. Xicu Masó, que ja va abordar la qüestió de les migracions forçoses a El metge de Lampedusa, dirigeix ara Síndrome de gel, a partir de la dramatúrgia que Clàudia Cedó i Mohamad Bitari han bastit per abordar escènicament aquesta patologia psicosocial. La proposta, que compta amb intèrprets de procedències i trajectòries diverses, es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al 24 d'abril.
La dramatúrgia a quatre mans imagina un encreuament de trames, fictícies però apuntalades en un llarg procés de documentació, que inclou la lectura d'articles especialitzats i llibres com el de la doctora Elisabeth Hultcrantz –a qui Cedó i Bitari van tenir ocasió d'entrevistar–, el visionat del documental Life Overtakes Me (2019), de John Haptas i Kristine Samuelson, i el contacte directe amb persones refugiades. La faula se centra en la tràgica peripècia d'una família pertanyent a la minoria religiosa iazidita que va haver de fugir d'Iraq arran del genocidi de Sinjar l'any 2014. Eman Hajji no domina el suec –en escena, l'actriu Asma Ismail parla tota l'estona en àrab–, i per això les seves filles –Baran i Ginar Hasan, interpretades per Jana Punsola i Roc Martínez– han hagut d'assumir el paper de traductores. I és justament aquest rol tan exigent i hipervigilant com a mediadora idiomàtica entre l'Estat i la mare, juntament amb la por que la tenalla en saber que hi ha una ordre de deportació contra la seva família, el que farà que la filla gran acusi els primers símptomes de l'anomenada síndrome de resignació –uppgivenhetssyndrom, en suec–.
La història se situa a Mälmo l'any 2016 i resulta molt pertinent que la narri el personatge de Lamya Al-Abed, una jove de procedència siriana –eloqüent i expressiva Manar Taljo– que ha arribat a sentir l'idioma matern com una opressió o un obstacle però que ara recupera la llengua àrab per ajudar la família iraquiana i, també, per connectar amb l'herència de ràbia i compromís del seu pare, que tot just acaba de morir. Lamya es veu involucrada com a traductora en la peripècia de les doctores Agatha Bloom i Margaret Läksberg –Muntsa Alcañiz i Silvia Albert Sopale– i la treballadora social Linda Mattson –Judith Farrés–, que s'afanyen a diagnosticar la malaltia de Baran i evitar així la deportació de la família. La naturalesa bilingüe de l'espectacle contribueix a integrar la qüestió de l'alteritat de manera ajustadament realista, restituint els temps i les distàncies d'una comunicació mediada.
La narració de Lamya, orgànica i convincent, recorre el camí que va des de la negació identitària fins al despertar de la consciència social, i té com a contrapunt el discurs après, cofoi i propagandístic del director hospitalari Christopher Röckström –un Carles Martínez molt còmode en aquest paper–, que glossa emfàticament el sistema sanitari suec com un dels pilars de l'estat del benestar promogut per l'idealitzat govern socialdemòcrata d'Olof Palme. Cedó i Bitari recorren sovint a una efectiva contraposició entre diferents situacions vitals i punts de vista. Així, Eman i les seves filles entren per una de les quinze portes de l'hospital en el precís moment en què a Lamya li estan extirpant l'apèndix. I, mentre la mare bressola amb cançons la nena malalta, a la trama paral·lela de l'hospital el doctor Röckström fa broma a propòsit del veganisme de la psicòloga Läksberg –qui, al seu torn, aprofita el decurs d'una conversa informal per qüestionar el racisme inherent a determinats protocols–. També es produirà un contrast sense transició entre la caiguda en l'estat catatònic de Baran Hasan i la festa de jubilació de la doctora Bloom. Més endavant, un espai mental de textures oníriques s'obrirà al bell mig de la nit hospitalària, per tal de donar veu a la noia que ha entrat en coma; els seus records –els jocs d'infantesa, la primera visió del mar– apareixen inevitablement contaminats per l’horror de la massacre i la fugida.
En aquesta societat gèlida –els malalts som nosaltres–, alguns nens refugiats, aclaparats pel terror d'un destí incert, cauen en un estat d'apatia funcional o desvitalització depressiva que pot desembocar en un coma, últim i radical recurs d'autoprotecció enfront d'un món hostil. Com diu Lamya, de vegades no és un mateix qui decideix, sinó que és l'aire carregat de podridura el que empeny a saltar. La història d'aquesta família ens obliga a mirar sense noses la duresa del dol migratori i la indiferència hipòcrita d'Europa. Xicu Masó no busca enlluernar amb la seva direcció, sinó afinar el treball coral dels intèrprets de manera que, àgil i ben travat, resulti el més naturalista possible i arribi lliure de manipulacions emocionals. La il·luminació de Laura Clos “Closca”, responsable també de l'espai escènic, acudeix a la fredor cromàtica pròpia dels recintes hospitalaris, però es reserva un blau més màgic per als aparts que permeten accedir al jo replegat de les nenes. Més enllà d'aquests moments intimistes o poètics, la proposta es caracteritza per una gran sobrietat. Lluny dels esgarips estèrils i de l'estimulació lacrimal gratuïta, Síndrome de gel ens fa partícips del despertar d'una consciència i ens interroga en clau política sobre el nostre compromís i (des)glaç.
Article publicat a Núvol el 30 de març de 2022
