Com ja va fer amb El metge de Lampedusa, Xicu Masó s'endinsa un altra vegada en la crisi migratòria cap a Europa, ara acompanyat per Mohamad Bitari i Clàudia Cedó. Aquest projecte parteix de l'estudi de la metgessa Elisabeth Hultcrantz sobre la 'síndrome de la resignació', observada ja a Suècia als anys 90 del segle xx, que afecta infants i joves provinents de l'Est, de Síria i particularment a la minoria religiosa yazidita. Una malaltia que porta a la letargia en resposta al trauma del desarrelament.
Fugint de la guerra de l’Iraq, l’Eman i les seves dues filles, la Baran i la Ginar, van arribar fa uns anys a Suècia, el paradigma de la societat del benestar somiada un dia pel socialdemòcrata Olof Palme. Avui han rebut una carta oficial, que la Baran ha traduït a la seva mare, que diu que els neguen el permís de residència. I la Baran, després, s’ha posat malalta: no parla, no juga, no fa res. Desesperada, l’Eman la porta a l’hospital. Amb la filla malalta, haurà de tornar i reviure, totes tres, l’experiència demolidora de la guerra?
A finals del noranta va aparèixer a Suècia un fenomen únic que semblava que afectava només als nens i joves refugiats. Els casos van continuar durant dues dècades fins arribar a un pic de 350 casos entre el 2004 i 2005. Nens i joves que deixaven de comunicar-se i menjar per endinsar-se en una estranya letargia, propera a l’aparença del coma. No sense debat, la comunitat mèdica va denominar aquest fenomen com a “síndrome de resignació”. Aquest és el rerefons documental –amb el llibre de la metgessa Elisabeth Hultcrantz per font principal– que han fet servir Xicu Masó i Clàudia Cedó per construir una metàfora sobre la insuportable angoixa dels qui viuen tenallats per la por de tornar a un lloc de mort i sofriment, del qual van poder fugir. Una amenaça que es fa massa present quan l’esperat lloc de acollida no acaba per resoldre el seu status i els deixa als llimbs. Suècia vas ser un dels països més oberts als refugiats fins el creixement de la ultradreta, precisament a finals del segle xx.
El projecte és una construcció poètica que farà servir diverses dimensions per ficar-se en la ment d’aquests cossos que han dit prou, que es desconnecten del món. Un mirall brutal que els creadors col·loquen davant del públic sobre la violència del desarrelament i el malson del passat que pateixen els refugiats, que continua amb l’esperit de denúncia que també era el motor de l’anterior muntatge de Xicu Masó.
